Turris' bread & Soul Kitchen

No és cap secret que el pa del forn Turris està considerat com el millor de Barcelona, però potser molts de vosaltres ho desconeixíeu. D'aquí que en faci una breu valoració.

Ahir en van comprar a casa, en concret el "Pa Turris", que es caracteritza per una barreja de farines i per un llarg repòs de la massa, engendrada amb la massa mare (no em pregunteu de què va, però deu ser molt important).

Com es pot apreciar, és d'un tamany considerable (aquest diria que pesa 1kg) i crida l'atenció per les generoses crostes, que estan molt torrades i conviden a clavar unes bones queixalades. Si ho feu, se us quedarà a la boca un gust de pa molt intens, diria que amb tocs d'ametlla i fins i tot xocolata, però gens de sensació de pa socarrimat. Segurament, us quedaran restes entre les dents, així que tingueu a prop un got d'aigua per pair-ho millor. La molla és molt voluminosa, però igualment bona i fàcil de digerir. Amanit amb un bon raig d'oli d'oliva i pa amb tomàquet -opcional-, el plaer assoleix cotes molt agradables.

Triar aquest pa de pagès és encertar-la, perquè es conserva en bon estat durant uns quants dies, per no dir tota la setmana. Tot i així, si és massa quantitat, us recomano que compreu el pa de 4 punxes, ideal per sucar en un bon ou ferrat gràcies a les 4 puntes que té la barra. De totes formes, si feu una ullada a la seva pàgina web, podreu veure que hi ha molta varietat per tastar -a mi me'n falten moltes- i segur que totes estan igual de bones.

Aquest preludi panarra va ser útil per fer front a la segona entrega culinària de la nit: Soul Kitchen.

Pel·lícula alemanya sobre la que no tenia gaires expectatives. Sabia que era una comèdia que girava entorn al món de la cuina i que el seu director era una mica independent i d'aquests que agrada als crítics "cool", factors que normalment em fan tirar enrera, però menys mal que no ho vaig fer.

Argumentalment, el film no té gaire història. Bàsicament explica l'aventura d'un cuiner de restaurant industrial -menú d'amanides bàsiques, fregits, salses de pot i postres enllaunats- a qui l'abandona la parella -marxa a treballar a Xangai- i es retroba amb el seu germà -surt de la presó-. Hi ha una sèrie d'embolics més o menys simpàtics i graciosos, i els fets transcorren amb cert aire de faula, per tant, t'ho passes bé.

El protagonista, una mica espantat

El suc de la pel·lícula rau en ser un divertimento cinematogràfic en tota regla, amb una realització visual frenètica, poderosa, atrevida i molt estimulant; una posada en escena atractiva -sobretot per l'escenografia, desenfadada, juvenil i amb Hamburg com a escenari-; una banda sonora amb ritme i molt encertada; i un càsting força encertat, amb uns actors -la majoria alemanys d'arrels estrangeres- que fan creïbles els seus personatges, algun dels quals força pintoresc. Hi ha seqüències que atrapen pel que perceps amb els teus ulls -atenció amb la dels vidalets / xupitos- i altres per l'exageració del guió -molt còmica la d'una festa post sopar-. 

Cal destacar la banda sonora, perquè conté una tria musical molt encertada i de qualitat, amb lloc pel rock, el soul, el funk i una mica d'electrònica; vaja, que és d'aquelles que et fan venir ganes de comprar-te el disc. I, sobretot, no us perdeu els títols de crèdit que van al final de la pel·lícula, presentats en format flyer amb tota una exhibició de les possibilitats de l'after effects i altres programes similars.

Per tot plegat, la meva puntuació final és d'un merescut 8. Evidentment, us la recomano, però intenteu començar-la a mirar amb una prudència similar a la meva, ja us anireu enganxant a mesura que passin els minuts. I si abans heu menjat una bona llesca de pa del Turris, molt millor!

Triple proposta televisiva

Avui trec el meu costat de crític televisiu per recomanar-vos tres programes que últimament segueixo bastant. Comencem, per ordre alfabètic:

Assumptes Interns: Nova producció de Barça TV per descobrir-nos aspectes poc coneguts i mediàtics del dia a dia del club, indrets que no havíem vist mai i aspectes que sempre havíem passat per alt. En cada entrega -de 25 minuts de durada- segueixen la jornada laboral de 3 treballadors del Barça i nosaltres ens fem una idea de la seva rutina diària, fonamental -en la justa proporció- pel funcionament d'una institució amb les característiques que té el FCB. Podríem dir que té un estil similar a Porta 104, un altre dels espais més emblemàtics de Barça TV.

Captura de la careta del programa

El programa té una periodicitat quinzenal i s'estrena els dijous a les 23h, però van fent remissions al llarg de la setmana. De moment, n'han passat 2, que han servit per presentar-nos al Txema Corbella -encarregat de material del primer equip de futbol-, un guia del FCB Museu, el responsable del torn de matí de l'OAB, el director tècnic de la secció de patinatge artístic i ballet sobre gel, un cambrer d'un restaurant italià que també forma part de la plantilla rugbi o el Toni Caparrós, que és el fisioterapeuta del primer equip de bàsquet. Si us els perdeu, podeu buscar-los a Youtube o en alguna web blaugrana -com aquesta- que pengi programes de la TV oficial del Barça.

Per fer-ne un tastet, en aquest vídeo teniu un extracte de la primera entrega. I aquí el programa sencer.

-------------------------------------

Informe Robinson: Aquest ja és un programa més conegut, en part per la veterania -tot i que es va estrenar l'octubre de 2007, que duri més d'una temporada ja és una fita en la televisió actual-, en part per la repercussió que han tingut alguns dels reportatges i entrevistes que ha emès.

Aquí està molt seriós, però és un paio obert

Considero que és un producte televisiu interessant pel resultat final que ofereix a l'espectador. No sé com s'ho fa, però Michael Robinson i el seu equip aconsegueixen crear una complicitat molt autèntica amb els protagonistes dels seus treballs que fa que t'endinsis en la seva intimitat i descobreixis un personatge del món de l'esport un pèl diferent al que has vist en el terreny de joc. Prova de la seva qualitat és que va rebre un Ondas el 2009 com a millor programa d'actualitat de la temporada.

Cada final de més hi ha una nova entrega a Canal +, però els no abonats -com un servidor- tenim el recurs de la web per poder gaudir d'una visió més pausada i propera de gent que forma part del món de l'esport. Com a exemple, us puc recomanar els reportatges sobre Joaquín Caparrós, Xavi Hernández & Andrés Iniesta o el de Víctor Valdés, que són els que he vist amb més deteniment.

-------------------------------------

Quèquicom: En darrer lloc, el programa menys mainstream dels 3 d'aquesta entrada. I ho dic, més que res, per la seva temàtica, ja que tracta sobre qüestions de ciència, tècnica i altres disciplines més o menys intel·lectuals, però sempre lligades amb el nostre dia a dia. El millor de tot plegat és que el llenguatge televisiu que utilitza és molt didàctic, entenedor i proper a l'espectador mitjà, a través de vocabulari estàndard -tot i que també recorren al tècnic quan es necessari-, exemples pràctics -com la realitat augmentada- i moltes imatges per fer arribar el missatge i l'explicació de forma clara i precisa. D'aquesta manera, aconsegueixen cridar l'atenció i despertar l'interès del públic, que és interpel·lat freqüentment per part dels presentadors del programa.

El podeu veure els dimecres al vespre al 33, als voltants de les 21:30h, tot i que els dissabtes al migdia el repeteixen. Té una durada d'una mitja hora i gira al voltant d'un tema central, del qual en pot derivar algun de secundari. Pel format, em recorda a espais de temàtica similar que s'han emès a Discovery Channel, per tant, garanteix passar una bona estona.

Per a mi, aquest és un bon exemple del que ha de ser un programa de televisió pública, que educa i a la vegada entreté, sense gaires artificis -només els necessaris- ni pretensions desmesurades. En aquest sentit, és una llàstima que tingui tanta poca promoció i ni s'hagi intentat emetre'l per TV3. Com a contrapartida, a la seva pàgina web estan penjats la majoria de reportatges, ordenats per data i amb un títol bastant descriptiu. Si en veieu algun, segurament acabareu amb aquella genial sensació d'haver aprés coses molt interessants i que, probablement, no us havíeu plantejat mai.

International GT Open + Prova Mini Cooper D Cabrio

Aquest passat dissabte vam repetir visita al International GT Open que se celebra habitualment per aquestes dates al Circuit de Catalunya.

Enguany, el menú de curses consistia en la Mini Challenge, la Supercopa Seat León, l'European F3 Open i l'International GT Open. Tot plegat, amb entrada gratuïta.

Aspecte de la recta principal i els boxes a primeres hores

Vam arribar al Circuit als voltants de les 11. El pàrquing de la tribuna principal estava obert i també era gratis, va ser fàcil trobar un lloc per deixar el cotxe. Vam esperar que acabessin els classificatoris de la Supercopa León i comencessin els de l'F3 per fer una ullada a l'Avinguda dels campions, on hi havia uns quants estands de patrocinadors. D'aquests últims em va sorprendre el so ronc del seu motor [2.0 i 210cv].

Monoplaça de l'F3

La part posterior de la tribuna principal tenia més activitat que l'any passat: Una empresa d'un artefacte de radiocontrol i realitat augmentada, tres o quatre preparadors d'àudio i imatge exterior, Dunlop, un parell de botigues provisionals -els preus no eren gaire cars- i els estands de Mini i Seat, als quals aquest últim afegia un on podies posar-te a prova per comprovar quan trigues a canviar-li la roda a un dels seus cotxes del WTCC, ajudat d'un descargolador mecànic.

Si volies, et podies fotografiar amb una hostessa

Maleter ideal per sortides de cap de setmana

Se li havia de canviar la roda davantera esquerra

Com és habitual, Mini i Seat et donaven l'oportunitat de provar algun dels models exposats. Dissabte em vaig decantar per la marca anglesa -o hauria de dir alemanya?-, que l'any passat ja havia testejat el Leon 1.9 TDI automàtic. Després d'una bona estona fent cua -no per la gent, sí per la lentitud-, ens van fer omplir el típic formulari i vaig quedar-me amb el primer cotxe que tenien disponible, el Mini Cooper D Cabrio.

Motor PSA 1.6 de 112cv

El test es realitza per les rodalies del Circuit i en companyia d'una hostessa de la marca, que en aquesta ocasió no coneixia gaire el vehicle que copilotava. La prova? Al començar em pregunta si he portat mai un BMW i jo li responc si ho diu pel tipus de tracció del Mini. Els primers la tenen al darrere, mentre que els segon són davantera, però la noia no en tenia ni idea.

Open air test drive

Com que no plovia, vam fer la prova descapotats i cal dir que l'estructura protegeix molt bé de les turbulències i la resistència al vent. L'apartat mecànic s'endú la millor nota, amb un motor que empeny amb força des de les primeres revolucions i amb un desenvolupament de marxes que permet allargar-les generosament. Té 6 velocitats, però vaig arribar fins la 4a perquè el cotxe no en demanava més i les carreteres de les rodalies no permeten moltes alegries. La frenada i l'estabilitat també estan ben posades a punt. Aquesta unitat venia amb el sistema Start - Stop, o sigui que el motor s'atura amb el punt mort, i reprèn el funcionament quan trepitges l'embragatge.

Pel que fa a l'interior del vehicle, em va decepcionar força. Per començar, els seients no són gaire còmodes, sobretot per les formes que tenen. La consola central destaca per les floritures i els acabats dels comandaments, però en quant a disposició resulten francament desconcertants i poc útils pel tipus de cotxe que es tracta. Tindria sentit que el compta-revolucions estigues enfront de la teva vista si fos un cotxe de carreres, però no és el cas. Per trobar el velocímetre, has de desviar la mirada al centre de la consola, on te'l trobes en una gran esfera que també inclou el display de l'equip d'àudio.

Us urbà, disposició de competició

Els pedals i el volant són molt correctes, tant per recorregut com per tacte. Falla molt el comandament dels intermitents, gens precís i poc intuïtiu. Però la pitjor nota se l'endú el canvi de velocitats, amb un pom gens ergonòmic i un recorregut poc guiat, sembla que a les mà tinguis un desembossador!

Resumint, un cotxe amb un motor fantàstic, ben acabat per la vista, però una mica tortuós fins que no t'hi acabes acostumant. Nota final, un 7.

Al acabar la prova del Mini, vam continuar una estona més a l'Avinguda dels campions, on em vaig trobar amb una ex-companya de la uni, vam veure una exhibició de col·locació de vinils decoratius al morro d'un Mini i de la qual vam marxar obsequiats amb un Red Bull, un bolígraf Galp i un clauer d'una moto Peugeot.


Era gairebé la 1 del migdia, finalitzaven els entrenaments dels Super GT i a continuació començava la 1a cursa de la Mini Challenge, al millor de 9 voltes i a un màxim de 25 minuts. La vam veure des de la zona de l'estadi, que té una de les millors vistes del Circuit i amb l'atractiu de contemplar el pas dels cotxes per la xicana instal·lada per la F1 i de 4 revolts més.

Dos Ferrari F430 del Super GT

Pas per la xicana

La cursa va ser molt entretinguda i força igualada. Particularment, prefereixo el format de poques voltes, i més si els cotxes són iguals en quant a especificacions. Els de la Mini Challenge són la versió John Cooper Works de 211cv i van farcits de detalls de competició.

Un cop finalitzada la 1a tanda, vam marxar cap a la tribuna principal amb la intenció de veure la sortida de la Supercopa León, però de camí, una parella ens va abordar i ens va regalar 2 passis de pàdoc -el preu de venda era de 10€- perquè ells ja marxaven. Doncs au, cap a darrere dels boxes. Vam tenir l'oportunitat de pujar al balcó que hi ha a sobre dels tallers i des d'allà contemplar la sortida llançada dels León.

Passi de pàdoc

Ready, steady, go!

Transcorreguda la 1a volta, vam baixar a visitar el pàdoc. Molts camions, hospitalitys, cotxes reposant i poca cosa més. Vam provar una beguda -Alcohol Killer- que deia ser capaç d'eliminar la ressaca i les restes d'alcohol, però el que és segur és que no tenia gust a res; vam veure molta roda gastada, algun cotxe, algun motor i poca cosa més. En definitiva, no val la pena pagar 10€ pel que t'ofereixen, sort que ens els vam estalviar.

Pàdoc des del balcó de boxes

Slicks de Super GT

Bon combo

A les 14:30h vam marxar del Circuit, que ja ens esperaven a taula. Com a comiat, el pàrking ens tenia reservada una sorpresa molt agradable.

Ferrari 308 GTB (1975 - 1988)

Motor V8 de 255cv

Si l'any que ve es presenta una oportunitat com la de dissabte, segurament hi tornaré. És una opció molt atractiva per passar un bon matí de dissabte.

Capritx pastorenc

Ahir vam tastar per primer cop el Capritx de iogurt de xocolata i taronja, una nova referència de la marca El pastoret de la Segarra. 

Com veieu a les fotografies (de catàleg i pròpia), a la part superior hi ha una capa de xocolata negra líquida, al mig hi ha iogurt grec i a sota melmelada de taronja. Amb la primera cullerada pots provar el cacau aïllat, que està bastant bo. Després ja està barrejat amb el iogurt i finalment arribes a la taronja per acabar combinant els tres components. 

A mi em va agradar molt i us el recomano. L'únic aspecte negatiu és l'envàs, massa quadrat com per poder escurar tots els seus racons amb facilitat. Fins i tot trobo que és un pèl massa alt.

Si us ve de gust tastar-ne'n més, aquí teniu les diferents modalitats que podreu trobar al mercat. També he provat el de mango i fruites del bosc, que està bo, però el que protagonitza aquest blog m'agrada més.

Treme

Avui toca parlar de l'última sèrie televisiva que he vist:

Treme és l'actual projecte de David Simon, el cervell de la magistral sèrie The Wire i d'altres obres no tan conegudes com Generation Kill, The Corner o Homicide: Life in the street. La qualitat del projecte ve avalada perquè està produïda per la cadena HBO i perquè hi participen actors i equip tècnic que ja van treballar en algunes de les sèries anteriors que he comentat.

En aquesta ocasió, Simon deixa de banda el món de les drogues per traslladar-nos a la ciutat de Nova Orleans, pocs mesos després de la tragèdia de l'huracà Katrina, l'agost del 2005. El llenguatge televisiu al que ens té acostumats també el trobem a Treme, és a dir, un muntatge de ritme pausat i lineal, escassa acció i sobresalts, escenes amb el diàleg com a element principal i poques concessions a l'espectador mitjà, tal i com li agrada dir a ell. Per descomptat, l'apartat artístic (fotografia, il·luminació, escenografia, etcètera) està molt cuidat i és molt realista.

Pel que fa a la trama, Treme no té un protagonista principal i un grup de secundaris. Com ja passava a The Wire, ens trobem amb moltes línies argumentals a un mateix nivell. Les més recurrents són les següents:

1. Un trompetista que viu en una casa provisional i que està sense feina fixa.
2. Un jove locutor de ràdio una mica penjat i que és un defensor a mort de la Nova Orleans més autèntica.
3. Una mare de família (ex-parella del trompetista) que vol trobar el seu germà, desaparegut durant el Katrina.
4. Una advocada privada que s'encarrega de lluitar contra l'Administració pels desastres i drets derivats de l'huracà, entre ells, trobar al germà de la dona que comentava en l'anterior punt. El seu marit és un professor de literatura de la universitat, està intentant escriure un llibre sobre la tragèdia i és una de les veus principals a l'hora de denunciar-ne els efectes i les negligències que es van cometre.
5. Una cuinera de trenta i pocs, que té un restaurant amb un bon èxit de públic, però que és troba incapaç de quadrar els números.
6. Una parella de músics que toquen al carrer.
7. Un cap d'una colla d'indis criolls, que torna a la ciutat per reunir de nou a la seva gent i recuperar les seves tradicions festives.

Aquesta multiplicitat argumental fa difícil que ens puguem identificar amb algun personatge en concret, si bé algunes trames resulten properes, sobretot les que tenen a veure amb qüestions més universals com l'amor, la família o la feina. Això provoca que aprendre's els noms dels personatges sigui una tasca complicada, jo ara mateix sóc incapaç de recordar-ne més de dos. 

Tot plegat serveix per il·lustrar quin és el dia a dia d'una Nova Orleans que lluita per recuperar-se de les conseqüències del Katrina. Els pals a les rodes els posen les administracions públiques, la manca de diners, l'èxode de bona part de la seva població i l'estat ruïnós en què ha quedat la ciutat. A l'igual que en els anteriors treballs de David Simon amb l'HBO, l'espectador arriba a la conclusió que, precisament, la vida no té un final, sinó que és tracta d'un bucle que es repeteix constantment i de forma inexorable.

Un altre dels punts forts de la sèrie és la seva banda sonora, farcida, entre altres, de cançons soul, rock o pop i sessions improvisades de música jazz en directe. Molts cops, acabes el capítol i tens ganes d'investigar per la xarxa per trobar els temes que hi han sonat. Com a mostra, us deixo l'enllaç a la careta de la sèrie.

És molt recomanable, per no dir obligatori, veure aquesta sèrie en versió original. Hi ha molt argot i vocabulari propi de la ciutat i de les arrels franceses i criolles que encara conserva, a més de la pronunciació genuïna que gasten els seus ciutadans.

Després d'haver vist la primera temporada -de moment, l'única que s'ha emès-, la meva puntuació és d'un 7, perquè trobo que està molt ben feta i té qualitat, però li manca una mica de ganxo. Si quan acabeu veure The Wire -ja trigueu si encara no ho heu fet!- us ha agradat la manera de fer televisió que gasta David Simon, doneu-li una oportunitat a Treme, però esteu avisats que a nivell argumental tenen molt poc a veure.

Escapada a Bèlgica - Conclusions

Comença a ser tradició fer una entrada valorant el més destacat d'un viatge i aquells aspectes que caldria millorar. Així doncs, aniré directe al gra.

M'ha agradat que Brussel·les tingui la majoria d'atractius turístics concentrats al centre de la ciutat, i que els desplaçaments a les afores siguin ràpids i còmodes, almenys amb el metro, que també em va resultar molt curiós.

M'han agradat els parcs urbans que hem visitat. Molt verd i amb uns llacs i fonts ben macos.

M'ha agradat l'amabilitat de la gent a peu de carrer. No dubtaven en oferir-te ajuda si et veien amb el mapa, i a sobre vam descobrir una parada de patates fregides genials!

M'ha agradat el clima. Com que ha de ploure, almenys que sigui de forma breu i suau.

M'ha agradat patejar-me la ciutat i anar-la descobrint amb total llibertat.

M'han agradat els avistaments que he fet, no esperava tant nivell. I molt menys la genial exposició d'AMG's!

M'ha agradat moltíssim el Brug, la plaça de l'Ajuntament de Bruges.

M'ha agradat l'ambient de cultura cervesera, allunyat del "xibecanisme" típic de per aquí. El Delirium Café ha estat una de les millors coses del viatge, fins i tot em van agradar les cerveses que hi vaig prendre.

I, com no podia ser d'una altra manera, m'ha agradat moltíssim el xocolata. Tanta varietat, tantes formes, tant on triar, taaaaaaaaant bo!

Hi ha algunes coses que no m'han agradat, però són petits detalls que no entelen les impressions finals del viatge.

No m'ha agradat el guia que ens va tocar per l'excursió a Gant i Bruges. Explicava poc i amb gens de gràcia. A més, ni ens va parlar del Brug, i si m'ho arribo a perdre no m'ho hagués perdonat. També van trigar mitja hora més a recollir-nos, esmorzar a corre-cuita no va servir de res.

No m'han agradat els carrers adoquinats i l'estat d'algunes voreres, al final del dia tenia les cames una mica fetes caldo.

No m'ha agradat que l'estació central de Brussel·les no tingués escales mecàniques de baixada.

No m'ha agradat que la paret pintada amb l'Asterix tingués l'accés tancat. No hi havia manera de fer una foto sencera.

No m'ha agradat la poca amabilitat d'alguns treballadors de cara al públic, la majoria d'informació turística. Per sort, han estat quatre gats, i d'això n'hi ha a tot arreu.

Per acabar, recomanar a tothom una escapadeta ràpida a Bèlgica. Jo estaré encantat d'aconsellar-vos i, si sorgeix la possibilitat, fins i tot d'acompanyar-vos. Mentrestant, aniré buscant quina serà la meva propera destinació viatgera.

Escapada a Bèlgica - Dia 4

L'últim dia d'un viatge sempre és el més estrany, per allò que ets conscient que se t'acaba l'estada i tot t'ho mires amb una mica de tristor.

Malgrat tot, no era pla de quedar-se melangiós a l'habitació de l'hotel, contemplant les maletes més plenes del que van arribar, així que vam sortir als carrers de Brussel·les per acabar de descobrir les façanes amb dibuixos de còmic que ens faltaven, per comprar regals i per fer temps fins l'hora d'anar cap a l'aeroport.

Ja que era el darrer esmorzar, s'havia d'aprofitar. I a fe que ho vam fer, perquè va caure gairebé de tot i amb molta calma per assaborir-ho com toca. A més, per primera vegada, hi havia mini donuts...

Amb l'estómac ple, vam pujar a la 7ª planta de l'hotel per fer una ullada al gimnàs, que estava ben equipat amb totes les màquines i material de Technogym. Després vam fer les maletes -van tancar i no ens vam passar dels 20kg-, les vam deixar a recepció i vam fer el chek out.

Sobre les 11h vam començar l'últim passeig per Brussel·les, farcit de molts i bons avistaments. Era dilluns i em va sorprendre veure molts nens pel carrer, a saber quin horari escolar tenen.

Amb totes les façanes de còmic vistes, el següent pas va ser comprar xocolata i cervesa. Una feina complicada pel primer aliment, ja que hi ha moltes botigues i mil formes de vendre-te-la. Al final vam trobar una botiga a la plaça de l'Agora, al costat de l'ambaixada d'Andorra. Diria que es diu Planet Chocolate i tenen uns preus i uns packs molt interessants, et donen a provar la xocolata que vulguis endur-te i la noia que ens va atendre va ser molt i molt amable. A més, era d'origen llatinoamericà i ens ho podia explicar tot en castellà.

Per les cerveses vam anar a dues botigues especialitzades i amb bons preus. Com jo no hi entenc gairebé res -tot i que aquests dies he rebut unes classes intensives-, no us puc donar molts detalls, només apuntar que hi ha més varietats de les que podia arribar a imaginar.

Com que anàvem força carregats, vam passar per l'hotel per farcir encara més les maletes i després vam anar a la recerca i captura -fotogràfica- de l'estàtua del gos pixaner, la més desconeguda de les tres que canvien l'aigua a les olives. Com que la noia de la botiga de xocolata no sabia on era, després ens hi vam apropar per donar-li un mapa i així el pogués anar a descobrir.

Com que encara ens faltaven unes hores per marxar cap a l'aeroport, vam fer una última visita al Delirium Café, que només tenia obert el soterrani, aquest cop amb la música a un volum més civilitzat. Diria que va ser l'estada més profitosa de les quatre que hem fet.

I a les 17h vam recollir les maletes i vam agafar el tren cap a l'aeroport. No us mateu a buscar taquilles a l'estació central, ja ho vam fer nosaltres i res de res. Al final vam comprar el bitllet a la revisora -al mateix preu-, que l'has de mostrar a l'andana si vols sortir sense una multa interessant. 

A l'ascensor que et porta fins a la planta de sortides vam viure una situació peculiar per partida doble. Primer va arribar un ascensor, un home s'hi va pujar i va tancar les portes ràpidament perquè ningú més hi entrés, és a dir, que va pujar sol, i els quatre que també volíem utilitzar-lo ens vam quedar amb un pam de nas. Després ja vam agafar un amb més civisme, fins que un grup de cinc ancians van pujar a la planta superior a la nostra i no hi havia manera que deixessin baixar a uns que ja hi eren. Ni el tràfic de Mitre supera tal embús!

El vol de tornada va anar una mica més ràpid del previst, no sé si perquè no estava ple. El vam passar mirant uns quants capítols de la 6ª temporada de Friends, a la qui passen els anys i segueix fent tanta gràcia com el primer dia. Apuntar que Barcelona és molt maca des de l'aire i de nit, a peu de carrer ja és una altra cosa...

Les maletes van sortir enseguida i la furgoneta d'Aparcaivola Express -una opció per aparcar el cotxe que ha funcionat molt bé- va arribar en un moment. A les 00.10h ja estava a casa.

I fins aquí l'escapada per terres belgues. Ara toca començar a pensar en el proper destí i dates, que no és fàcil. Demà, si tinc temps i ganes, ja faré l'habitual entrada amb les conclusions del viatge.