BREAKING BAD

L'última sèrie que he vist és Breaking Bad, obra de Vince Gilligan, emesa pel canal de cable americà AMC (Mad Men, The Walking Dead, The Killing) i protagonitzada per Bryan Cranston -en el paper de Walter White- i Aaron Paul -dóna vida a Jesse Pinkman-. Com que m'ho he passat bé seguint-la, en faig una ressenya i potser us animeu a veure-la.

L'argument principal gira a partir del moment en què Walter White decideix convertir-se en productor de metanfetamina -també conegut com a cristall- per poder fer uns diners que deixarà en herència a la seva família, ja que li han diagnosticat un càncer de pulmó molt avançat. En Walter és un excel·lent professor de química, però mai s'ha mogut en el món de la droga i per entrar-hi es valdrà d'en Jesse Pinkman, un ex-alumne de fa anys que s'acaba convertint en el seu soci. Junts es comencen a fer un nom en el mercat d'estupefaents de Nou Mèxic -que és on es localitza la sèrie- i han d'afrontar situacions ben enrevesades.

En un segon nivell argumental se situa la vida personal dels dos protagonistes. Per una banda tenim en Walter, que amaga aquest treball clandestí a la família, aspecte que dóna peu a moltes estratègies i malentesos entre ells. Està casat amb l'Skyler -una dona amb molt caràcter i amb la que costa que el públic empatitzi- i junts tenen un fill -Walter Jr., amb una lleu discapacitat física- i, més endavant, una filla -Holy-. Es relacionen molt amb la germana de l'Skyler -Marie, molt histriònica- i el seu marit -Frank- que és agent de la DEA, punt clau per moltes possibilitats de guió-.

En Jesse viu independitzat i els seus pares no volen saber gaire d'ell perquè és consumidor de drogues. Porta una vida bastant caòtica i els seus amics de confiança no són de molta ajuda per redreçar-la.

Un altre personatge que val la pena destacar és en Saul Goodman, l'advocat més estrafolari d'Albuquerque, però a la vegada molt hàbil. En certa manera em recorda al Lionel Hutz de The Simpsons, només que en Saul és un paio espavilat i mai surt perdent. Ell és el culpable d'algunes de les millors situacions de la sèrie. Hi ha més personatges que val la pena esmentar, com en Mike, en Gustavo, en Tuco Salamanca o en Gale, però no dono més detalls perquè desvetllaria detalls de la trama.

Els guions estan farcits d'humor negre i patetisme, fan un retrat de les misèries de la vida quotidiana i familiar, a més d'aportar algun toc de drama. Tot això es portat a la pantalla petita amb la suficient destresa com per donar-li un embolcall d'intriga que et fa devorar episodis amb facilitat. Amb el pas de les temporades ha augmentat el nivell de tensió, tot i que hi ha alguns capítols un pèl insulsos.

En l'aspecte artístic cal destacar el treball i la credibilitat dels actors i actrius que hi participen, en especial els dos protagonistes. Les localitzacions i l'ambientació són molt encertades i ajuden a donar veracitat al que s'explica. La realització és fluïda i no busca fer-se notar, de manera que ens centrem millor en allò què se'ns explica. Pel que fa a la il·luminació, trobo que a vegades s'excedeixen amb la seva funció dramàtica, volent realçar algunes situacions d'una forma massa exagerada i potser innecessària, com quan juguen a il·luminar mig rostre i l'altre meitat deixar-lo a la penombra.

Per acabar, destaco els tres punts forts i els tres febles de Breaking Bad, tot i que en trobaria molts més de la primera categoria.

1. Argument original i força versemblant.
2. Personatges únics, cadascú té el seu què.
3. Enganxa, malgrat que no abusa de cliffhangers.

1. Els sneak peeks són bastant tramposos i intranscendents.
2. En algun moment fan massa atractius els efectes del consum de drogues.
3. Situacions i esdeveniments incongruents amb d'altres que han ocorregut amb anterioritat.

Amb tot plegat, us toca a vosaltres decidir donar-li una oportunitat a aquesta sèrie. Jo esperaré la 5a temporada i ja tinc altres sèries a la recàmera.

Treme

Avui toca parlar de l'última sèrie televisiva que he vist:

Treme és l'actual projecte de David Simon, el cervell de la magistral sèrie The Wire i d'altres obres no tan conegudes com Generation Kill, The Corner o Homicide: Life in the street. La qualitat del projecte ve avalada perquè està produïda per la cadena HBO i perquè hi participen actors i equip tècnic que ja van treballar en algunes de les sèries anteriors que he comentat.

En aquesta ocasió, Simon deixa de banda el món de les drogues per traslladar-nos a la ciutat de Nova Orleans, pocs mesos després de la tragèdia de l'huracà Katrina, l'agost del 2005. El llenguatge televisiu al que ens té acostumats també el trobem a Treme, és a dir, un muntatge de ritme pausat i lineal, escassa acció i sobresalts, escenes amb el diàleg com a element principal i poques concessions a l'espectador mitjà, tal i com li agrada dir a ell. Per descomptat, l'apartat artístic (fotografia, il·luminació, escenografia, etcètera) està molt cuidat i és molt realista.

Pel que fa a la trama, Treme no té un protagonista principal i un grup de secundaris. Com ja passava a The Wire, ens trobem amb moltes línies argumentals a un mateix nivell. Les més recurrents són les següents:

1. Un trompetista que viu en una casa provisional i que està sense feina fixa.
2. Un jove locutor de ràdio una mica penjat i que és un defensor a mort de la Nova Orleans més autèntica.
3. Una mare de família (ex-parella del trompetista) que vol trobar el seu germà, desaparegut durant el Katrina.
4. Una advocada privada que s'encarrega de lluitar contra l'Administració pels desastres i drets derivats de l'huracà, entre ells, trobar al germà de la dona que comentava en l'anterior punt. El seu marit és un professor de literatura de la universitat, està intentant escriure un llibre sobre la tragèdia i és una de les veus principals a l'hora de denunciar-ne els efectes i les negligències que es van cometre.
5. Una cuinera de trenta i pocs, que té un restaurant amb un bon èxit de públic, però que és troba incapaç de quadrar els números.
6. Una parella de músics que toquen al carrer.
7. Un cap d'una colla d'indis criolls, que torna a la ciutat per reunir de nou a la seva gent i recuperar les seves tradicions festives.

Aquesta multiplicitat argumental fa difícil que ens puguem identificar amb algun personatge en concret, si bé algunes trames resulten properes, sobretot les que tenen a veure amb qüestions més universals com l'amor, la família o la feina. Això provoca que aprendre's els noms dels personatges sigui una tasca complicada, jo ara mateix sóc incapaç de recordar-ne més de dos. 

Tot plegat serveix per il·lustrar quin és el dia a dia d'una Nova Orleans que lluita per recuperar-se de les conseqüències del Katrina. Els pals a les rodes els posen les administracions públiques, la manca de diners, l'èxode de bona part de la seva població i l'estat ruïnós en què ha quedat la ciutat. A l'igual que en els anteriors treballs de David Simon amb l'HBO, l'espectador arriba a la conclusió que, precisament, la vida no té un final, sinó que és tracta d'un bucle que es repeteix constantment i de forma inexorable.

Un altre dels punts forts de la sèrie és la seva banda sonora, farcida, entre altres, de cançons soul, rock o pop i sessions improvisades de música jazz en directe. Molts cops, acabes el capítol i tens ganes d'investigar per la xarxa per trobar els temes que hi han sonat. Com a mostra, us deixo l'enllaç a la careta de la sèrie.

És molt recomanable, per no dir obligatori, veure aquesta sèrie en versió original. Hi ha molt argot i vocabulari propi de la ciutat i de les arrels franceses i criolles que encara conserva, a més de la pronunciació genuïna que gasten els seus ciutadans.

Després d'haver vist la primera temporada -de moment, l'única que s'ha emès-, la meva puntuació és d'un 7, perquè trobo que està molt ben feta i té qualitat, però li manca una mica de ganxo. Si quan acabeu veure The Wire -ja trigueu si encara no ho heu fet!- us ha agradat la manera de fer televisió que gasta David Simon, doneu-li una oportunitat a Treme, però esteu avisats que a nivell argumental tenen molt poc a veure.

Una realització preocupant

Abans que res, un breu aclariment. La idea era començar a publicar de forma normalitzada en aquest blog amb l'anàlisi del partit de tornada de la Supercopa d'Espanya, però el Barça ho va fer tot tan bé que no hi ha marge per a gaire opinió, tots vam veure el que vam veure i hi ha poc a discutir.

De totes formes, sí que aprofitaré el tema per fer una entrada a la pàgina, relacionada amb una matèria que també m'agradaria tractar aquí: la televisió. I en aquest cas concret, de la realització que va fer TVE de la competició, exemplificant-ho amb el matx de dissabte.

Despropòsit és la millor paraula que se m'acut per definir la manera com el 1r canal de la televisió pública espanyola ens va mostrar el partit. La cosa no pot fer bona pinta si et trobes amb un ensopit grafisme (aka retolació, chyrons i derivats) propi de programes de disseny bàsic, amb formes quadriculades, una paleta de colors limitada i unes fonts tipogràfiques tristes, afegit a una transparència pràcticament nul·la. La pilota no ha començat a rodar i ja et comences a fer a la idea del que et pot venir a sobre. Malauradament, les sensacions inicials no anaven desencaminades i els realitzadors i companyia es van cobrir de glòria. M'explico:

- Abús de les càmeres a peu de gespa, excessivament punxades, més tenint en compte que no ofereixen una visió total dels moviments dels jugadors (per la preferència del primer pla) i una escassa visualització de les línies del terreny de joc.
- Durada excessiva dels plans no generals, com als que he fet referència en el primer punt. També van abusar moltíssim de la càmera de lateral que ens mostrava a Pep Guardiola i Antonio Álvarez (plans sencers, mitjos i curts), així com els de reacció després d'una jugada perillosa (quan ens mostren un parell dels protagonistes). Tot això s'agrava quan la pilota està en joc i un dels equips és el Barça, que practica un joc ràpid i de combinació, amb el qual, el risc de perdre't algun detall interessant és superior. 
- Repeticions inoportunes, per durada, moment i imprecisió. Per regla general, no hauries de tirar un replay quan la pilota està en joc, però si ho fas, que estigui preparat i contingui el que el fa destacable, no cal un farciment excessiu. Com a exemple, un còrner servit pel Barça, jugada assajada que acaba amb un remat de Villa mig de volea aturat per Palop i que acaba en un nou còrner. Triguen a servir-nos la repetició, però quan ho fan, no ens mostren com s'inicia l'estratègia, principal raó de perquè va anar així la jugada. A més, si no em falla la memòria, va ser un replay doble, amb dues càmeres, però cap ens mostrava el que calia.
- Entrega de trofeus desconcertant. L'elecció del realitzador va ser un pla amb una càmera a l'espatlla o des de la tribuna (la del costat del PG) que ens mostrava la cua de jugadors, els "entregadors" i la reacció en primer o segon pla de qui la rebia. Era especialment interessant perquè ens permetia veure com Sandro Rosell anava felicitant els guanyadors. Llàstima que en el moment en què el president li va donar la medalla a Guardiola, la càmera punxada va ser la del pla general, una decisió molt desencertada, per la importància dels dos protagonistes i pels rumors que han estat circulant aquesta setmana sobre la seva relació. Tampoc em va agradar que no oferissin un pla conjunt de tot l'equip quan aquest s'estava fotografiant amb la Supercopa, ja que TVE va optar per mostrar-nos l'escena amb els jugadors donant-nos l'esquena.

 

Aquests són els grans errors de realització que considero que es van cometre dissabte. N'hi va haver d'altres més petits, però potser atribuibles a errors humans. És una pena que una televisió pública amb la tradició de retransmissions esportives com la que té TVE ens oferís una realització més pròpia de principiants amb un munt de nervis. El pitjor del cas és que no és la primera vegada, sinó que això s'arrossega des de fa unes quantes temporades, i, en contra del que cabria esperar, la cosa no millora, més aviat es manté o empitjora, d'aquí que tot plegat em resulti preocupant.


No sóc cap expert en la matèria, més aviat parlo com a espectador i com a llicenciat en comunicació audiovisual, però crec que qualsevol de nosaltres va poder veure perfectament que van fallar moltes coses en la retransmissió del Barça - Sevilla, i la prova està en alguns missatges que enviaven els oients de Rac1. A veure si aprofiteu els comentaris per deixar la vostra opinió!


Dimecres, nova oportunitat per veure el Barça i també per comparar estils de realització, normalment TV3 és la que dóna més la talla dins l'oferta televisiva que tenim al nostre abast.