Turris' bread & Soul Kitchen

No és cap secret que el pa del forn Turris està considerat com el millor de Barcelona, però potser molts de vosaltres ho desconeixíeu. D'aquí que en faci una breu valoració.

Ahir en van comprar a casa, en concret el "Pa Turris", que es caracteritza per una barreja de farines i per un llarg repòs de la massa, engendrada amb la massa mare (no em pregunteu de què va, però deu ser molt important).

Com es pot apreciar, és d'un tamany considerable (aquest diria que pesa 1kg) i crida l'atenció per les generoses crostes, que estan molt torrades i conviden a clavar unes bones queixalades. Si ho feu, se us quedarà a la boca un gust de pa molt intens, diria que amb tocs d'ametlla i fins i tot xocolata, però gens de sensació de pa socarrimat. Segurament, us quedaran restes entre les dents, així que tingueu a prop un got d'aigua per pair-ho millor. La molla és molt voluminosa, però igualment bona i fàcil de digerir. Amanit amb un bon raig d'oli d'oliva i pa amb tomàquet -opcional-, el plaer assoleix cotes molt agradables.

Triar aquest pa de pagès és encertar-la, perquè es conserva en bon estat durant uns quants dies, per no dir tota la setmana. Tot i així, si és massa quantitat, us recomano que compreu el pa de 4 punxes, ideal per sucar en un bon ou ferrat gràcies a les 4 puntes que té la barra. De totes formes, si feu una ullada a la seva pàgina web, podreu veure que hi ha molta varietat per tastar -a mi me'n falten moltes- i segur que totes estan igual de bones.

Aquest preludi panarra va ser útil per fer front a la segona entrega culinària de la nit: Soul Kitchen.

Pel·lícula alemanya sobre la que no tenia gaires expectatives. Sabia que era una comèdia que girava entorn al món de la cuina i que el seu director era una mica independent i d'aquests que agrada als crítics "cool", factors que normalment em fan tirar enrera, però menys mal que no ho vaig fer.

Argumentalment, el film no té gaire història. Bàsicament explica l'aventura d'un cuiner de restaurant industrial -menú d'amanides bàsiques, fregits, salses de pot i postres enllaunats- a qui l'abandona la parella -marxa a treballar a Xangai- i es retroba amb el seu germà -surt de la presó-. Hi ha una sèrie d'embolics més o menys simpàtics i graciosos, i els fets transcorren amb cert aire de faula, per tant, t'ho passes bé.

El protagonista, una mica espantat

El suc de la pel·lícula rau en ser un divertimento cinematogràfic en tota regla, amb una realització visual frenètica, poderosa, atrevida i molt estimulant; una posada en escena atractiva -sobretot per l'escenografia, desenfadada, juvenil i amb Hamburg com a escenari-; una banda sonora amb ritme i molt encertada; i un càsting força encertat, amb uns actors -la majoria alemanys d'arrels estrangeres- que fan creïbles els seus personatges, algun dels quals força pintoresc. Hi ha seqüències que atrapen pel que perceps amb els teus ulls -atenció amb la dels vidalets / xupitos- i altres per l'exageració del guió -molt còmica la d'una festa post sopar-. 

Cal destacar la banda sonora, perquè conté una tria musical molt encertada i de qualitat, amb lloc pel rock, el soul, el funk i una mica d'electrònica; vaja, que és d'aquelles que et fan venir ganes de comprar-te el disc. I, sobretot, no us perdeu els títols de crèdit que van al final de la pel·lícula, presentats en format flyer amb tota una exhibició de les possibilitats de l'after effects i altres programes similars.

Per tot plegat, la meva puntuació final és d'un merescut 8. Evidentment, us la recomano, però intenteu començar-la a mirar amb una prudència similar a la meva, ja us anireu enganxant a mesura que passin els minuts. I si abans heu menjat una bona llesca de pa del Turris, molt millor!