A què juguem?

En la prèvia de l'últim Barça - Real Madrid, el director del diari més llegit a Espanya (esportiu, perquè us feu una idea del nivell...) va fer aquest videoblog on arribava a la conclusió que per aturar Messi, el que calia era fer-ho per la via civil o la criminal.

A dia d'avui, no tinc constància que el Comité d'Antiviolència hagi intervingut d'ofici contra aquestes declaracions que incitaven al joc brut i a la infracció de la llei. Tampoc espero que actuï una espècie de consell regulador dels mitjans de comunicació, perquè en aquest estat europeu (?) ningú amb poder democràtic s'ha preocupat per vetllar perquè els media compleixin acuradament amb les seves missions i responsabilitats socials. Són detalls com aquests els que allunyen el progrés, entre d'altres coses.

Ahir, el consell d'aquest periodista (?) sembla que se'l va fer seu el senyor Ujfalusi, com en altres ocasions se n'han apropiat jugadors de qualsevol altre equip, inclòs el Barça. La diferència és que aquesta vegada la cosa va acabar malament i el perjudicat és el millor jugador del món, així que la repercussió és grossa.

Per sort, sembla que la lesió no revesteix gaire gravetat i en uns 20 dies en Messi ja tindrà l'alta mèdica. Sé que als que no són aficionats del Barça trobaran que som uns oportunistes, però ja aniria sent hora d'aturar-nos a reflexionar sobre com eradicar aquestes accions tan violentes. Hi ha qui proposa que el lesionador sigui sancionat sense jugar durant el període de baixa de la seva víctima. Jo no aniria tan lluny, però si que basaria el seu càstig en funció del dany físic que hagués causat.

Un altre factor que ahir Guardiola va apuntar sàviament és el de la responsabilitat dels mitjans de comunicació, que jo faig extensiva a alguns entrenadors i personatges de l'entorn futbolístic. Amb personatges sinistres i comentaris insensats com el que obre el post no es fa cap favor al futbol, als aficionats i directament a la societat. Però aquí resulta que el què compta és el negoci, vendre diaris i tenir molta audiència, i com que no hi ha cap organisme que s'encarregui que tot això s'assoleixi amb bones arts, al final els resultats només poden ser uns de ben determinats.

I que consti que això no és patrimoni exclusiu del diari més venut, aquí també hi compto el seu competidor als quioscs madrilenys, els de Barcelona i qualsevol altre mitjà de comunicació que tan fàcilment (i lamentablement) oblida la gran responsabilitat i influència que exerceix sobre els seus destinataris. La temporada és llarga i hi haurà temps per parlar de la pallassada del Villarato o les desqualificacions gratuïtes i burles per a jugadors del Real Madrid i de l'Espanyol que ens acabarem trobant en les portades o en l'interior dels diaris, noticiaris i programes esportius. 

Entre tanta manca de professionalitat encara hi ha lloc per a periodistes amb rigor i que s'ajusten als codis ètics més elementals. Us deixo amb aquest enllaç com a prova.