Capritx pastorenc

Ahir vam tastar per primer cop el Capritx de iogurt de xocolata i taronja, una nova referència de la marca El pastoret de la Segarra. 

Com veieu a les fotografies (de catàleg i pròpia), a la part superior hi ha una capa de xocolata negra líquida, al mig hi ha iogurt grec i a sota melmelada de taronja. Amb la primera cullerada pots provar el cacau aïllat, que està bastant bo. Després ja està barrejat amb el iogurt i finalment arribes a la taronja per acabar combinant els tres components. 

A mi em va agradar molt i us el recomano. L'únic aspecte negatiu és l'envàs, massa quadrat com per poder escurar tots els seus racons amb facilitat. Fins i tot trobo que és un pèl massa alt.

Si us ve de gust tastar-ne'n més, aquí teniu les diferents modalitats que podreu trobar al mercat. També he provat el de mango i fruites del bosc, que està bo, però el que protagonitza aquest blog m'agrada més.

Treme

Avui toca parlar de l'última sèrie televisiva que he vist:

Treme és l'actual projecte de David Simon, el cervell de la magistral sèrie The Wire i d'altres obres no tan conegudes com Generation Kill, The Corner o Homicide: Life in the street. La qualitat del projecte ve avalada perquè està produïda per la cadena HBO i perquè hi participen actors i equip tècnic que ja van treballar en algunes de les sèries anteriors que he comentat.

En aquesta ocasió, Simon deixa de banda el món de les drogues per traslladar-nos a la ciutat de Nova Orleans, pocs mesos després de la tragèdia de l'huracà Katrina, l'agost del 2005. El llenguatge televisiu al que ens té acostumats també el trobem a Treme, és a dir, un muntatge de ritme pausat i lineal, escassa acció i sobresalts, escenes amb el diàleg com a element principal i poques concessions a l'espectador mitjà, tal i com li agrada dir a ell. Per descomptat, l'apartat artístic (fotografia, il·luminació, escenografia, etcètera) està molt cuidat i és molt realista.

Pel que fa a la trama, Treme no té un protagonista principal i un grup de secundaris. Com ja passava a The Wire, ens trobem amb moltes línies argumentals a un mateix nivell. Les més recurrents són les següents:

1. Un trompetista que viu en una casa provisional i que està sense feina fixa.
2. Un jove locutor de ràdio una mica penjat i que és un defensor a mort de la Nova Orleans més autèntica.
3. Una mare de família (ex-parella del trompetista) que vol trobar el seu germà, desaparegut durant el Katrina.
4. Una advocada privada que s'encarrega de lluitar contra l'Administració pels desastres i drets derivats de l'huracà, entre ells, trobar al germà de la dona que comentava en l'anterior punt. El seu marit és un professor de literatura de la universitat, està intentant escriure un llibre sobre la tragèdia i és una de les veus principals a l'hora de denunciar-ne els efectes i les negligències que es van cometre.
5. Una cuinera de trenta i pocs, que té un restaurant amb un bon èxit de públic, però que és troba incapaç de quadrar els números.
6. Una parella de músics que toquen al carrer.
7. Un cap d'una colla d'indis criolls, que torna a la ciutat per reunir de nou a la seva gent i recuperar les seves tradicions festives.

Aquesta multiplicitat argumental fa difícil que ens puguem identificar amb algun personatge en concret, si bé algunes trames resulten properes, sobretot les que tenen a veure amb qüestions més universals com l'amor, la família o la feina. Això provoca que aprendre's els noms dels personatges sigui una tasca complicada, jo ara mateix sóc incapaç de recordar-ne més de dos. 

Tot plegat serveix per il·lustrar quin és el dia a dia d'una Nova Orleans que lluita per recuperar-se de les conseqüències del Katrina. Els pals a les rodes els posen les administracions públiques, la manca de diners, l'èxode de bona part de la seva població i l'estat ruïnós en què ha quedat la ciutat. A l'igual que en els anteriors treballs de David Simon amb l'HBO, l'espectador arriba a la conclusió que, precisament, la vida no té un final, sinó que és tracta d'un bucle que es repeteix constantment i de forma inexorable.

Un altre dels punts forts de la sèrie és la seva banda sonora, farcida, entre altres, de cançons soul, rock o pop i sessions improvisades de música jazz en directe. Molts cops, acabes el capítol i tens ganes d'investigar per la xarxa per trobar els temes que hi han sonat. Com a mostra, us deixo l'enllaç a la careta de la sèrie.

És molt recomanable, per no dir obligatori, veure aquesta sèrie en versió original. Hi ha molt argot i vocabulari propi de la ciutat i de les arrels franceses i criolles que encara conserva, a més de la pronunciació genuïna que gasten els seus ciutadans.

Després d'haver vist la primera temporada -de moment, l'única que s'ha emès-, la meva puntuació és d'un 7, perquè trobo que està molt ben feta i té qualitat, però li manca una mica de ganxo. Si quan acabeu veure The Wire -ja trigueu si encara no ho heu fet!- us ha agradat la manera de fer televisió que gasta David Simon, doneu-li una oportunitat a Treme, però esteu avisats que a nivell argumental tenen molt poc a veure.

Escapada a Bèlgica - Conclusions

Comença a ser tradició fer una entrada valorant el més destacat d'un viatge i aquells aspectes que caldria millorar. Així doncs, aniré directe al gra.

M'ha agradat que Brussel·les tingui la majoria d'atractius turístics concentrats al centre de la ciutat, i que els desplaçaments a les afores siguin ràpids i còmodes, almenys amb el metro, que també em va resultar molt curiós.

M'han agradat els parcs urbans que hem visitat. Molt verd i amb uns llacs i fonts ben macos.

M'ha agradat l'amabilitat de la gent a peu de carrer. No dubtaven en oferir-te ajuda si et veien amb el mapa, i a sobre vam descobrir una parada de patates fregides genials!

M'ha agradat el clima. Com que ha de ploure, almenys que sigui de forma breu i suau.

M'ha agradat patejar-me la ciutat i anar-la descobrint amb total llibertat.

M'han agradat els avistaments que he fet, no esperava tant nivell. I molt menys la genial exposició d'AMG's!

M'ha agradat moltíssim el Brug, la plaça de l'Ajuntament de Bruges.

M'ha agradat l'ambient de cultura cervesera, allunyat del "xibecanisme" típic de per aquí. El Delirium Café ha estat una de les millors coses del viatge, fins i tot em van agradar les cerveses que hi vaig prendre.

I, com no podia ser d'una altra manera, m'ha agradat moltíssim el xocolata. Tanta varietat, tantes formes, tant on triar, taaaaaaaaant bo!

Hi ha algunes coses que no m'han agradat, però són petits detalls que no entelen les impressions finals del viatge.

No m'ha agradat el guia que ens va tocar per l'excursió a Gant i Bruges. Explicava poc i amb gens de gràcia. A més, ni ens va parlar del Brug, i si m'ho arribo a perdre no m'ho hagués perdonat. També van trigar mitja hora més a recollir-nos, esmorzar a corre-cuita no va servir de res.

No m'han agradat els carrers adoquinats i l'estat d'algunes voreres, al final del dia tenia les cames una mica fetes caldo.

No m'ha agradat que l'estació central de Brussel·les no tingués escales mecàniques de baixada.

No m'ha agradat que la paret pintada amb l'Asterix tingués l'accés tancat. No hi havia manera de fer una foto sencera.

No m'ha agradat la poca amabilitat d'alguns treballadors de cara al públic, la majoria d'informació turística. Per sort, han estat quatre gats, i d'això n'hi ha a tot arreu.

Per acabar, recomanar a tothom una escapadeta ràpida a Bèlgica. Jo estaré encantat d'aconsellar-vos i, si sorgeix la possibilitat, fins i tot d'acompanyar-vos. Mentrestant, aniré buscant quina serà la meva propera destinació viatgera.

Escapada a Bèlgica - Dia 4

L'últim dia d'un viatge sempre és el més estrany, per allò que ets conscient que se t'acaba l'estada i tot t'ho mires amb una mica de tristor.

Malgrat tot, no era pla de quedar-se melangiós a l'habitació de l'hotel, contemplant les maletes més plenes del que van arribar, així que vam sortir als carrers de Brussel·les per acabar de descobrir les façanes amb dibuixos de còmic que ens faltaven, per comprar regals i per fer temps fins l'hora d'anar cap a l'aeroport.

Ja que era el darrer esmorzar, s'havia d'aprofitar. I a fe que ho vam fer, perquè va caure gairebé de tot i amb molta calma per assaborir-ho com toca. A més, per primera vegada, hi havia mini donuts...

Amb l'estómac ple, vam pujar a la 7ª planta de l'hotel per fer una ullada al gimnàs, que estava ben equipat amb totes les màquines i material de Technogym. Després vam fer les maletes -van tancar i no ens vam passar dels 20kg-, les vam deixar a recepció i vam fer el chek out.

Sobre les 11h vam començar l'últim passeig per Brussel·les, farcit de molts i bons avistaments. Era dilluns i em va sorprendre veure molts nens pel carrer, a saber quin horari escolar tenen.

Amb totes les façanes de còmic vistes, el següent pas va ser comprar xocolata i cervesa. Una feina complicada pel primer aliment, ja que hi ha moltes botigues i mil formes de vendre-te-la. Al final vam trobar una botiga a la plaça de l'Agora, al costat de l'ambaixada d'Andorra. Diria que es diu Planet Chocolate i tenen uns preus i uns packs molt interessants, et donen a provar la xocolata que vulguis endur-te i la noia que ens va atendre va ser molt i molt amable. A més, era d'origen llatinoamericà i ens ho podia explicar tot en castellà.

Per les cerveses vam anar a dues botigues especialitzades i amb bons preus. Com jo no hi entenc gairebé res -tot i que aquests dies he rebut unes classes intensives-, no us puc donar molts detalls, només apuntar que hi ha més varietats de les que podia arribar a imaginar.

Com que anàvem força carregats, vam passar per l'hotel per farcir encara més les maletes i després vam anar a la recerca i captura -fotogràfica- de l'estàtua del gos pixaner, la més desconeguda de les tres que canvien l'aigua a les olives. Com que la noia de la botiga de xocolata no sabia on era, després ens hi vam apropar per donar-li un mapa i així el pogués anar a descobrir.

Com que encara ens faltaven unes hores per marxar cap a l'aeroport, vam fer una última visita al Delirium Café, que només tenia obert el soterrani, aquest cop amb la música a un volum més civilitzat. Diria que va ser l'estada més profitosa de les quatre que hem fet.

I a les 17h vam recollir les maletes i vam agafar el tren cap a l'aeroport. No us mateu a buscar taquilles a l'estació central, ja ho vam fer nosaltres i res de res. Al final vam comprar el bitllet a la revisora -al mateix preu-, que l'has de mostrar a l'andana si vols sortir sense una multa interessant. 

A l'ascensor que et porta fins a la planta de sortides vam viure una situació peculiar per partida doble. Primer va arribar un ascensor, un home s'hi va pujar i va tancar les portes ràpidament perquè ningú més hi entrés, és a dir, que va pujar sol, i els quatre que també volíem utilitzar-lo ens vam quedar amb un pam de nas. Després ja vam agafar un amb més civisme, fins que un grup de cinc ancians van pujar a la planta superior a la nostra i no hi havia manera que deixessin baixar a uns que ja hi eren. Ni el tràfic de Mitre supera tal embús!

El vol de tornada va anar una mica més ràpid del previst, no sé si perquè no estava ple. El vam passar mirant uns quants capítols de la 6ª temporada de Friends, a la qui passen els anys i segueix fent tanta gràcia com el primer dia. Apuntar que Barcelona és molt maca des de l'aire i de nit, a peu de carrer ja és una altra cosa...

Les maletes van sortir enseguida i la furgoneta d'Aparcaivola Express -una opció per aparcar el cotxe que ha funcionat molt bé- va arribar en un moment. A les 00.10h ja estava a casa.

I fins aquí l'escapada per terres belgues. Ara toca començar a pensar en el proper destí i dates, que no és fàcil. Demà, si tinc temps i ganes, ja faré l'habitual entrada amb les conclusions del viatge.

Escapada a Bèlgica - Dia 3

El tercer dia va estar dedicat a visitar Gant i Bruges via una excursió en grup contractada a l'hotel.

A les 8:30h ens havien de recollir a l'hotel, però es van retardar mitja hora. Molta ràbia, perquè havíem hagut d'esmorzar a corre-cuita. L'autocar anava ple i per poc no ens podem sentar junts. Després d'una mitja hora de trajecte -explicacions del guia i per uns auriculars- vam arribar a Gant. El senyor escèptic -el guia- ens va explicar l'Ajuntament i la Catedral i ens va donar temps lliure. Bastant maca la ciutat.

Després vam anar cap a Bruges. Primer vam passar pel parc Minnewater, ens vam aturar al Begijnhof i vam tenir temps lliure per dinar. Tot seguit vam visitar una sèrie de llocs emblemàtics de la ciutat i ens van portar a una empresa que fa tours pels canals amb un descompte d'1'10€. 

 El vam fer -trajecte de mitja hora- i després vam investigar la ciutat pel nostre compte. Anava a la recerca d'uns núvols de sucre que no vaig trobar al lloc que m'havien indicat. Com a compensació, vam anar a parar al Brug, la plaça de l'ajuntament i el lloc que més em va agradar de Bruges. Això ens va indignar moltíssim, perquè el guia en cap moment va esmentar ni ens va portar a aquest indret. A més, vam arribar 5 minuts tard de l'hora de reunió per marxar i ni ens van esperar, quan a l'hora concretada després de dinar sí que vam haver d'estar tots plegats per reprendre la visita. Menys mal que vam veure per on marxaven i els vam enganxar.

El trajecte de tornada en autocar es va fer llarg i monòton -teniem uns anglesos i escocesos al costat bastant sorollosos i una mica pimplats- i en arribar vam passar per l'hotel x descansar una estona.

Al vespre vam tornar al Delirium Café -previ pas per un frankfurt - friterie i unes voltes pel centre de Brussel·les per la nostra desorientació- que tenia la planta superior -la millor- tancada, així que vam baixar al soterrani, que té la música molt forta i està petada de gent. Vam acabar prenent l'última cervesa al carrer, de com teniem de ple de timbals el cap.

Eren gairebé les 0h i vam retornar cap a l'hotel, però abans ens vam aturar a un Leonidas per comprar un pal amb 5 maduixes banyades en xocolata negra. Boníssimes!

Amb el cansament de tot el dia que portàvem a sobre, hem dormit com uns troncs.

I ara a aprofitar les últimes hores per Brussel·les, això sí, després d'agafar forces amb un bon esmorzar!

Demà l'última crònica del viatge.

Escapada a Bèlgica - Dia 2

La segona jornada brussel·lenca ha tornat a ser molt profitosa.

M'he despertat a les 7h, coses de la rutina, i he aprofitat x posar-me al dia del que ahir no vaig tenir temps. A les 9:30h hem baixat a esmorzar, buffet lliure molt complet. He provat tot el que em venia de gust i diria que hi hem dedicat una hora. Després no hem menjat gaire cosa més durant la resta del dia. A destacar la brioixeria -la canya de la foto està boníssima- i la varietat de formatges.

A les 10h tocades hem marxat cap a Heysel. Hi hem anat en metro -bitllet de viatges ilimitats durant un dia x 4'50€-, tenen un sistema de línies curiós -bona part del trajecte està doblat i comparteixen les mateixes vies- i també utilitzen autobusos llançadora -l'hem agafat- per salvar les estacions en obres. 

Cap a les 11h hem arribat al nostre destí, a les afores de Brussel·les. A Heysel van fer l'Exposició Universal del 1958 i encara s'hi conserven alguns edificis, entre ells l'Atomium. També hi ha Mini Europe -germà de Catalunya en miniatura- una piscina amb dos tobogans gegants -plovia i encara algú s'hi banyava!-, cinemes, botigues, camps de tennis, d'entrenament de futbol i l'estadi de Heysel, tristament famós per la tragèdia de 1985.

 

 

Abans de pujar a l'Atomium ens hem fet les fotos típiques a l'exterior i d'altres més freaks. L'entrada ens ha costat 8€ -tenim pinta d'estudiants- i després de fer uns 15 minuts de cua, hem pujat a l'ascensor -21 persones de capacitat, però mai va ple- fins al 3r pis, que és on hi ha l'última esfera, on es pot gaudir d'unes vistes molt bones. A d'altres esferes hi havia exposicions d'art, un restaurant i escales molt llargues. Hem reposat forces prenent-nos un Actimel de la barra lliure de iogurts que hi ha a l'hotel.

Al baixar de l'Atomium -serien ja les 14:30h- plovia bastant, així que no hem trigat gaire a marxar cap a la zona de la Unió Europea, gairebé a l'altra punta de la ciutat. Amb metro hem arribat fins a l'edifici de la Comissió Europea -té forma d'X- i del Consell Europeu. Després hem visitat el Parc del Cinquantennari -molt verd, gran i majestuós-, presidit per una portalada amb una quàdriga, franquejada per dos museus, un d'història i un de l'automóbil -té cotxes de fins els anys 60-. És un altre lloc que ofereix unes vistes espectaculars de Brussel·les.

Des del parc hem baixat cap a l'altra zona amb edificis europeus, però ens ha sorprés una bona tempesta de pluja i una minsa calamarsa. Mala notícia? No, tot el contrari, perquè d'una entrada d'edifici on ens hem refugiat un moment per mirar el mapa n'ha sortit un noi molt amable -era el porter o un treballador de manteniment- que ens ha confirmat que anàvem per bon camí, ens ha recomanat un parc i una plaça amb una parada de patates fregides. 

Hem arribat a Jourdan Plein sobre les 17h i l'olor a fregit -que no fritanga- ens donava la benvinguda. La parada tenia dues dependentes atenent els clients, i malgrat l'hora, hi havia tres persones de cua a cada finestreta. Bàsicament tenen patates fregides, amb moltes salses per triar -però no hi havia allioli!-, altres productes cuinats amb oli i una mica d'entrepans. Hem triat una paperina de patates fregides amb sal i un pot de maionesa, que ens ha sortit per 2'80€ -al centre, segur que de menys qualitat, estan a 2'95€ sense salsa- i que estaven boníssimes! Al nivell de les que es fan a casa els divendres, res a veure amb les french fries que et serveixen a qualsevol restaurant. Insisteixo, boníssimes, no us les heu de perdre si aneu a Brussel·les.

Ens les hem menjat mentre passejavem i preniem el Sol per un altre parc molt bonic que hi ha darrere del Parlament Europeu, perquè els bancs estaven mullats per la pluja que havia caigut. Tot seguit hem vist l'exterior d'aquest edifici comunitari i alguns de colindants, com un gratacel -Bastion Tower- bastant macot.

A les 19h hem arribat a l'hotel per recarregar forces durant una hora. Tot seguit hem anat al Delirium Café a conèixer noves cerveses i a treure partit d'una mica de Nutella que tenia de l'esmorzar. A les 22h hem anat a un pub irlandès on ens havien dit que segurament farien el Barça, però hi havia rugbi. Això ens ha obligat a redefinir el pla: anar a buscar botigues de xocolata oberta per agafar-ne de la de mostra. L'Ana s'ha comprat la clàssica broxeta amb 5 maduixes banyades en xocolata negra -3€- i pel que diu estàvem boníssimes. Demà repetirem, després de passar per la Grand Place, que avui tornava a tenir concert i llums, però sense sincronitzar i amb pluja.

Per acabar el dia, hem visitat totes les plantes de l'hotel per veure què les diferencia de la nostra, la conclusió és que tenim la millor, almenys en quant a serveis afegits. El Barça l'hem acabat veient al final de la 1ª part per Internet, que a l'estranger mai falla.

Demà toca excursió, a la nit resum de tot plegat!

Escapada a Bèlgica - Dia 1

L'escapada comença a les 3:10 del matí, quan sona el despertador. A les 3.30 surto del pàrking i a les 4 recullo a l'Ana.

A les 5 i poc aconseguim trobar l'Aparca i vola Express, després d'estar una bona estona donant voltes per l'entorn de l'aeroport. Era fosc i estava molt amagat!

A les 5:30 facturem l'equipatge (T1), passem el control de seguretat -no em miren el portàtil i no em fan tirar l'aigua- i esperem fins a les 6:20, que és quan embarquem. L'avió surt amb 20 minuts de retard (en principi havia de ser més) i el vol dura 1 hora i 50 minuts, superat amb uns articles del Martí Perarnau i un capítol de Friends (09x18 - El de la loteria) A les 9 ja estem trepitjant l'aeroport i la recollida de maletes + compra de bitllets de tren ens reporta una hora més.

Sobre les 11 arribem a l'hotel, fem el check-in i ja ens deixen pujar a l'habitació. Espectacular, molt còmoda i farcida de detalls, igual que la resta de l'hotel, que encara no hem acabat d'inspeccionar. Tenim Nespresso, colacao belga, aigua amb gas, Coca-cola, iogurts Danone, pomes i premsa gratuïta.

A les 12 sortim de l'hotel ja ens hem instal·lat i sortim a fer una volta x descobrir el que ens queda més a prop. Amb la tonteria, s'allarga fins a les 15h. Tornem a l'hotel x descarregar algunes coses i preguntar-ne d'altres. Dinem a un restaurant que té fondue de parmesà a la carta, però al final resulta que són unes croquetes farcides d'aquest formatge. Sort que ens va advertir el cuiner. També vam demanar albergínies amb parmesà i un got ple d'aquest formatge, que ens vam acabar, clar.

 

 Després de dinar (16h) fem una megapatejada per intentar veure el màxim possible de parets decorades amb personatges de còmics belgues i alguns edificis emblemàtics de la ciutat. Passades les 20h anem al Delirium, la cerveseria més important de Brussel·les, que té el record Guinness per disposar de més cerveses en una carta, en concret, més de 2.000. Aprofitem per sopar un plat de formatge acompanyat de tres llesques de pa amb mantega, que s'afegeix a un gelat amb gust d'una galeta típica de Bèlgica que m'havia menjat abans.

 

Abans de tornar a l'hotel, passem per la Grand Place, però són les 22h tocades i l'espectacle de llums i música que fan cada nit s'ha avançat perquè feien uns concerts. Intentarem veure-ho diumenge. Tornem a l'hotel que ja són gairebé les 23h i abans d'acabar el dia navego per Internet per donar quatre detalls i senyals de vida.

Tema xocolata: N'hi ha per tot arreu i de moltíssimes varietats. A més, a molts llocs en pots agafar, ja sigui com a bombó sencer, com a restes trencades o sucant un tros de galeta en una font de xocolata desfeta. Les botigues són espectaculars i per un amant de la xocolata, això és un paradís sense fi.

En quant a avistaments, va costar fer el primer, però després la cosa va rutllar molt i molt bé. Increïble trobar-se amb una exposició temporal que ha muntat Mercedes-Benz exclusivament amb models AMG -nous i antics-, detalls de la seva història i un simulador amb el Gran Turismo 5. Estàvem sols al local i ho vam poder mirar tot amb la calma. Vaig sortir d'allà amb una barreja de felicitat i incredulitat que em va durar una bona estona.

Aquesta nit intentaré repassar el que hagi donat de si la jornada d'avui. Ara baixem a esmorzar, que hi ha buffet lliure!