Creativitat nadalenca

El meu avi Antoni sempre ha estat una persona molt manetes, capaç d'enginyar-se trucs i solucions per salvar qualsevol obstacle físic a la casa o al jardí. Des de fa uns anys, es dedica a idear articles nadalencs on amagar els nostres "aguinaldos" (segons el traductor, en català es diu "estrenes"), i sembla que no se li acaba la imaginació, perquè aquest any s'ha tret un de la màniga ben bo. A continuació, un recull de les seves millors obres.

L'estel de Nadal

Són 2 peces de fusta encaixades. Si l'obries, et trobaves amb els diners. Les va presentar enganxades en una cartolina blava i cadascuna tenia una foto amb la cara del seu propietari, 8 en total.

L'avet de Nadal

Està fet en cartolina i la base es de porexpan. Si no m'equivoco, el bitllet estava enrotllat a l'interior de l'arbre.

El tió

3 troncs de fusta natural, el cos i les 2 potes. Barretina cosida a mà per la meva àvia i retall de roba amb acabat manter. Els diners els cagava, com ha comprovat el meu cosí aquest any.

L'àngel de l'anunciació

De fusta pintada en els colors pertinents. La corona és metàl·lica. Les ales i el pergamí són de plàstic. El cap es destapa i a dins hi havia els diners. En va fer amb ales i pergamins rosats.

El caganer

La creació d'aquest any. Anava dins d'aquesta capseta de cartolina, que en companyia de les altres 7 formava les paraules Bon Nadal. El color de la capsa -verda, vermella o lila- corresponia amb un bitllet del mateix to. Cada caganer el portava amagat en un lloc diferent.

El meu estava al fons de tot, sota la base del caganer. Està fet en fusta i pintat a mà. La tifa és de plàstic rígid, els cabells -tots eren rossos, menys un amb el cabell lila, que punky!- són fils de roba i la barretina també està feta a mà per la meva àvia.

El pessebre

El meu preferit i, honestament, crec que el millor. No sé si la idea va sorgir de la meva insistència per tenir un pessebre petit a casa -com un que es van comprar ells a Praga- i estalviar-me de muntar el gran, però la currada que li va comportar és considerable. Amplieu la foto que ve a continuació.

Aquí no recordo on anaven els diners. Va ser un Nadal que em va tocar treballar i vaig rebre el meu obsequi el dia següent. M'hagués agradat veure la reacció de tots plegats al descobrir aquesta petita obra d'art.

Totes les figures són de fusta pintada a mà, les corones de Josep i Maria també, mentre que les dels Reis Mags són de metall. Els cabells són fils de roba i el matalàs del Nen Jesús és de palla. Ho entregava dins la caixa de cartró que es veu en la primera fotografia.

Ara ja estan obertes les apostes i propostes pel Nadal del 2011, el que és segur és que no ho sabrem fins aquell dia. Això sí, us mantindré informats.

DiR Castillejos Vs Europolis Sardenya

Per 2n any consecutiu el dia de Sant Esteve he anat a cremar els torrons al DiR Castillejos, aquest cop traient partit a la invitació del Carnet Jove.

Aquesta cadena de gimnasos té molta fama i anomenada, sobretot per les bones campanyes promocionals que fa -prova d'això és que molts no seran capaços de recordar una altra cadena-, però considero que té una fama un xic desmesurada. Faré un Vs amb l'Europolis de Gràcia per veure si n'hi ha per tant, sempre sota una valoració molt personal.

Vestidors

DiR: Grans i amplis. Les taquilles són generoses en espai, tenen 3 penjadors i un prestatge ideal per desar la roba que arriba plegada de casa.

Europolis: Grans, però més estrets. Les taquilles també són més petites, amb un penjador que a vegades no hi és i moltes estan ocupades perquè la gent les tanca amb candau, tot i que està prohibit.

DiR 1 - 0 Europolis

Dutxes

DiR: Grans, ben il·luminades, amb un penjador per deixar la tovallola dins de l'habitacle i un pany per tancar la porta. L'aixeta té temporitzador, però dura molt poc i gairebé has d'estar-lo prement mentre et dutxes. L'aigua surt a raigs finets i a una intensitat moderada. Disposes de gel, xampú i condicionador, però la safata per deixar els sabons que puguis portar tu és massa justa. 

Europolis: Més curtes que al DiR, el penjador està a fora i no tens pany per tancar la porta. L'aixeta té temporitzador, però dura més. L'aigua surt a raigs més gruixuts i a més intensitat, cosa que s'agraeix per allò de l'efecte massatge. No tens sabons, però sí una cistelleta més gran per deixar-hi els teus.

Dir 1'5 - 0'5 Europolis

Equipament cardiovascular i de musculació

DiR: Hi ha moltes màquines i bastant repetides. Com a contrapartida, la qualitat no està al nivell de l'esperada, tant per acabats com per ús intuïtiu -arribar i veure clar com funciona- i efectiu -fer-la servir i trobar-t'hi còmode-. 

La majoria de cardiovasculars són de la marca "Lifetime" i tenen una pantalla, diria que de TFT, on pots veure alguns canals de TV. És una opció molt cridanera, però les emissores són limitades (La 1, La 2, TV3, 3/24, Telecinco, Antena3, Cuatro, La Sexta, BBC World, CNN i Playboy TV) i la ubicació per la vista no és gaire natural. Vaig tenir la sensació que, per oferir aquest luxe, les màquines havien sacrificat la qualitat i confortabilitat.

La sala no té una bona il·luminació, hi ha una circumferència amb monitors de TV -sintonitzat en totes el canal DiR- i no disposa de fil musical, tot i que hi ha bastant de soroll. La distribució tampoc em convenç, massa anxovat. No vaig veure fonts d'aigua.

Europolis: Menys màquines i repetides 2 cops, com a màxim, tret de les cardiovasculars. A canvi, gairebé totes són de la marca "Technogym", de les millors del sector. Són fàcils d'entendre i utilitzar, a més de molt ergonòmiques i robustes. No tenen pantalla de TV.

La sala està ben il·luminada, hi ha 4 monitors de TV -normalment, amb 4 canals diferents- davant les cardiovasculars i disposa d'un fil musical d'on normalment sona música comercial actual. La distribució és ideal, les màquines estan agrupades segons la zona de treball i hi ha espai entre elles. És fàcil trobar fonts d'aigua.

Dir 1'5 - 1'5 Europolis

Equipament

DiR: Hi ha molta varietat d'activitats i espais, amb piscina, esquaix, sales d'activitats dirigides, zona de boxa, zona d'aigües i més. No me'l conec en profunditat com per citar-los tots. Diria que no té pista poliesportiva.

Europolis: Menys varietat, condicionats per l'espai. Sota el meu punt de vista, sobra una sala d'activitats dirigides i falta una d'esquaix, a més d'alguna taula de ping-pong i altres esports de mida reduïda. La zona d'aigües i la piscina són molt acceptables, i la pista poliesportiva li aporta un plus important.

Dir 2 - 2 Europolis

Preu

DiR: Tinc entès que pica bastant, a més d'una sèrie de condicions de pagament una mica estranyes. A canvi, pots anar a tots els centres DiR -tret d'algunes excepcions- i tens serveis com les tovalloles o els sabons. L'horari d'obertura és més ampli.

Europolis: Més ajustat i clar. No pots anar als altres gimnasos de la cadena, tret que hi hagi algun equipament que no estigui disponible, com quan fan el manteniment de la piscina. No t'inclouen tovalloles -de pagament- ni sabons perquè tampoc t'ho cobren. Obre menys hores i menys dies.

Dir 2'5 - 2'5 Europolis

Conclusió

Una bona política de imatge i publicitat sempre és efectiva. A l'hora de la veritat, proves les coses i te n'adones que l'exageració és un recurs molt emprat quan toca vendre un producte. El DiR té coses bones, però també hi ha molt mite i una mica de sobrevaloració. Per sort, el preu està en relació amb el que t'ofereixen els dos gimnasos, així cadascú pot triar que és el que més li convé. Jo ja fa anys que ho vaig fer i, tret d'alguns dies que es poden comptar amb els dits d'una mà, n'estic més que satisfet.

Jeremy Clarkson - The Italian Job

L'any té, entre moltes altres coses, 12 mesos, 4 estacions i 2 temporades de Top Gear. Per pal·liar l'espera que separa l'entrega estiuenca de la hivernal, al novembre acostumen a aparèixer un parell de DVD's protagonitzats pels seus presentadors. Enguany, James May i Richard Hammond han fet Top Gear - Apocalypse (del què ja parlarem un altre dia), mentre que Jeremy Clarkson s'ha tret de la màniga un dels millors "solos" que l'hi hem vist: The Italian Job.

Cara de "jams"

El punt de partida és que Jeremy ha de competir en una cursa de cotxes clàssics al circuit anglès de Lydden Hill, per això decideix viatjar fins a Itàlia i entrenar-se amb una sèrie de cotxes carregats de cavalls. Abans de marxar, fa un baptisme a la pista de Kent (té 1 milla exacta de longitud) amb el nou Chevrolet Camaro SS, que no dóna gaire la talla.

V8 de 6'2 L i 432 CV

Traslladats ja a l'Emilia Romagna, el primer cotxe escollit per començar l'entrenament és el Porsche 911/997 Carrera GT3, amb el qual corre al traçat d'Imola.

Bòxer 6 cilindres, 3'8 L i 435 CV

L'alemany està a l'alçada de les circumstàncies, fins al punt que trenca amb la tradició i aconsegueix agradar al Clarkson. Però el següent superesportiu ve de Maranello i és més intimidador. És el torn del Ferrari 458 Italia.

V8 de 4'5L i 570 CV

En aquesta ocasió, l'autòdrom on es realitza la prova és el de Fiorano, previ passeig per Maranello i la fàbrica de Ferrari. A mi no m'agrada gaire l'estètica d'aquesta berlinetta, però a nivell tècnic ha fet  un salt considerable respecte del seu predecessor, el 430. Val la pena estar atents a l'explicació del sistema launch control, tota una mostra del que és capaç de fer l'electrònica d'un cotxe.

Seguim amb un altre cotxe de l'Emilia Romagna, en aquest cas el Lamborghini Gallardo LP 570-4 Superleggera. La última versió sortida de la fàbrica de Sant'Agata Bolognese va directa al gra, igual que tots els seus germans. Per tant, l'equipament és limitat i les sensacions brusques.

V10 de 5'2 L i 570 CV

Ja fa anys que està al mercat i això suposa un handicap a nivell tecnològic. A mi em va semblar un pèl tosc i mancat de classe quan el vaig provar al Circuit, més o menys el que també acaba opinant Clarkson.

Retorn a Fiorano -amb un previ i breu esment del Porsche GT3 RS- per entrenar-se amb el Ferrari 599 GTO.

V12 de 6 L i 670 CV

Poca broma perquè es tracta del Ferrari de carrer més ràpid mai fabricat. Personalment, és el meu cavallino rampante favorit de la gamma actual. Primer ens mostra les seves qualitats en solitari, i després l'enfronta amb el Ferrari 458 Italia utilitzat anteriorment, en un duel no exempt d'algunes burxades amb estil anglès.

Ara bé, si hem de parlar de coses serioses, Pagani Zonda R i "no hase falta disir nada más".

V12 de 6 L i 750 CV

El recordcar de Nürburgring (3r millor temps de la història, amb 6'47 minuts) entra per la vista i confirma els presagis al volant, només cal veure la cara de felicitat que se li dibuixa a Jeremy quan roda amb ell per Imola. No està homologat per competir oficialment ni per circular pel carrer, així que el senyor Pagani va tenir carta blanca per crear el meu cotxe preferit. Agafes un motor AMG, li fas els retocs oportuns i el col·loques en una carrosseria dissenyada per menjar-se als seus rivals.

Com que el presentador anglès encara no ha agafat la forma física òptima, el següent exercici és l'Ariel Atom.

V8 de 2'4 L i 500cv a un màxim de 10.500 rpm !!!!

Aquest cotxe tan mític entre els seguidors de Top Gear ve amb nou motor (abans el d'un Civic modificat fins a obtenir 300 CV), però conserva el mateix esperit de missil. Parlem de 2 motors de Suzuki Hayabusa units pel cigonyal i que amb els 500 kg que pesa el vehicle aconsegueixen una relació de 1.000 CV per tona. El resultat d'aquestes xifres té conseqüències com la següent. 

He's done it again!

L'últim exercici de l'entrenament passa per provar el Mercedes SLS AMG a Imola, inclòs un enfrontament amb el Gallardo amb què havia rodat abans.

V8 de 6'3 L i 571 CV

Sorprenentment, el cotxe alemany és el que considera com el millor de tots els que prova a Itàlia. Realment fa patxoca, les prestacions són molt generoses i els arguments de Jeremy són raonats i sensats. A ningú  li importaria tenir-lo al seu garatge particular.

De tornada a Lydden Hill, al nostre protagonista l'espera el Ford Escort Mexico que li han preparat per competir, amb nou motor, suspensions i altres modificacions que el converteixen en un cotxe molt interessant i batallador. Sessió de qualificació, problemes tècnics i, finalment la cursa amb un resultat notable.

How fun it is!

Com a conclusió, dir que són 80 minuts farcits de diversió petrolhead, amb supercotxes fantàstics, un bon guió i l'excel·lent realització i factura visual a la qual ens tenen acostumats l'equip de Top Gear. A veure si es pot aconseguir el 2n DVD i així descobrir els secrets de la filmació. "Come on!"

The Monster Ball Tour @ Palau Sant Jordi

Al maig es van posar a la venda les entrades pel concert de Lady Gaga i en poques hores es van esgotar. Com a mínim, l'expectació era alta, pel que s'anuncia com la 1ª òpera electro-pop. Ahir va tocar comprovar-ho.

Arribada a la muntanya màgica sobre les 20:30h, cotxe aparcat amb relativa facilitat i proximitat i 3 avistaments que van caure de camí. 2 accessos oberts i ni rastre de les cues maratonianes que anunciaven als TN més sensacionalistes. Entro sense que em toquin la bossa -a les noies sí, alerta, Aído!- i no es miren gaire l'entrada, ni la passen per un lector de codi de barres. Ni rastre de revendes, llàstima perquè es cotitzaven a partir dels 200€.

La més barata, Núñez plora.

Els teloners -poc coneguts i menys interessants- van acabar aviat i fins l'inici del concert (22h) va sonar música de Michael Jackson a poc volum. Aprofito per dir que el so deixava bastant que desitjar, molt poc nítid i baix de volum quan parlava la Gaga, correcte amb les cançons; Coliseum segueix imbatut.

Abans que comenci la novaiorquesa, aprofito x canviar l'aigua a les olives -no hi ha cua al lavabo d'homes, molta al de dones, alerta, Aído!-, faig una ràpida ullada al marxandatge -samarretes a partir de 35€, sort que "she doesn't care about money"- i constato que, entre la legió de fans, frikis i coloms coixos, també som uns quants que tenim una aparença convencional. Destacable el sacrifici de molts pares i mares que van acompanyar els seus fills, cal tenir valor, estima i calerons per un acte tan caritatiu com aquest.

Van iniciar el concert amb puntualitat -és d'agrair- i em veig obligat a apagar la ràdio perquè no s'escolta. Té 4 actes (cotxe, vagó de metro, Central Park, el monstre de la fama) i alguns instants de silencis perquè la Gaga es canviï de vestuari, tot i que altres cops ho fa mentre els seus músics segueixen tocant.

 

Escenografia del 1r acte

Va repassar els seus grans èxits i en va presentar 2 del seu proper disc. Va obrir amb Dance in the dark i va tancar amb Bad Romance. També va xerrar una estona amb els seus fans i va deixar algun discurs, carregat de paraules no incloses en diccionaris normatius d'anglès, per allò que són una mica "faltones".

El millor va ser l'escenografia i la posada en escena, molt treballada i construïda ràpidament sobre l'escenari. La il·luminació bastant correcta -llueix més als vídeos que en directe-, el vestuari i les coreografies similars a les dels videoclips i el programa i el ritme de l'actuació força ben ordenat. En un moment donat va recollir una bandera espanyola del terra i jo vaig aprofitar per constatar que encara ser xiular a dues mans. Això sí, la noia va dir "Barcelona" uns quants cops, en honor a la ciutat que porta el nom del nostre club.

2n acte

Altres coses a destacar serien: el nul moviment del públic de la zona vip -només hi havia una noia dempeus i dues càmeres en funcionament-, que la pista no estava plena -3/4 d'entrada-, que la temperatura era la correcta i que des de la penúltima fila del Sant Jordi tampoc es veu tan malament un concert, tot i que el so no era l'òptim i unes pantalles més grans s'haurien agraït. Ah, sí, no em voldria oblidar de la doble de Rihanna que feia de 2a veu, llàstima que no era la de veritat i el concert no fos el seu.

El recital va acabar sobre les 12 tocades i el desallotjament del recinte i la tornada a casa va ser ràpida i sense complicacions.

Com a nota final li dono un 7. És un espectacle vistós i ben portat a terme, però no tant com per passar a la història dels concerts. No sé si són les ganes, però la Reverze té molt més bona pinta.

Si voleu, al feisbuc he penjat les fotos i estan linkejats els vídeos, que són 12 a hores d'ara, ves a saber que farà Youtube amb tot el conte xinès ("cuentu xinu") dels drets d'autor.

Turris' bread & Soul Kitchen

No és cap secret que el pa del forn Turris està considerat com el millor de Barcelona, però potser molts de vosaltres ho desconeixíeu. D'aquí que en faci una breu valoració.

Ahir en van comprar a casa, en concret el "Pa Turris", que es caracteritza per una barreja de farines i per un llarg repòs de la massa, engendrada amb la massa mare (no em pregunteu de què va, però deu ser molt important).

Com es pot apreciar, és d'un tamany considerable (aquest diria que pesa 1kg) i crida l'atenció per les generoses crostes, que estan molt torrades i conviden a clavar unes bones queixalades. Si ho feu, se us quedarà a la boca un gust de pa molt intens, diria que amb tocs d'ametlla i fins i tot xocolata, però gens de sensació de pa socarrimat. Segurament, us quedaran restes entre les dents, així que tingueu a prop un got d'aigua per pair-ho millor. La molla és molt voluminosa, però igualment bona i fàcil de digerir. Amanit amb un bon raig d'oli d'oliva i pa amb tomàquet -opcional-, el plaer assoleix cotes molt agradables.

Triar aquest pa de pagès és encertar-la, perquè es conserva en bon estat durant uns quants dies, per no dir tota la setmana. Tot i així, si és massa quantitat, us recomano que compreu el pa de 4 punxes, ideal per sucar en un bon ou ferrat gràcies a les 4 puntes que té la barra. De totes formes, si feu una ullada a la seva pàgina web, podreu veure que hi ha molta varietat per tastar -a mi me'n falten moltes- i segur que totes estan igual de bones.

Aquest preludi panarra va ser útil per fer front a la segona entrega culinària de la nit: Soul Kitchen.

Pel·lícula alemanya sobre la que no tenia gaires expectatives. Sabia que era una comèdia que girava entorn al món de la cuina i que el seu director era una mica independent i d'aquests que agrada als crítics "cool", factors que normalment em fan tirar enrera, però menys mal que no ho vaig fer.

Argumentalment, el film no té gaire història. Bàsicament explica l'aventura d'un cuiner de restaurant industrial -menú d'amanides bàsiques, fregits, salses de pot i postres enllaunats- a qui l'abandona la parella -marxa a treballar a Xangai- i es retroba amb el seu germà -surt de la presó-. Hi ha una sèrie d'embolics més o menys simpàtics i graciosos, i els fets transcorren amb cert aire de faula, per tant, t'ho passes bé.

El protagonista, una mica espantat

El suc de la pel·lícula rau en ser un divertimento cinematogràfic en tota regla, amb una realització visual frenètica, poderosa, atrevida i molt estimulant; una posada en escena atractiva -sobretot per l'escenografia, desenfadada, juvenil i amb Hamburg com a escenari-; una banda sonora amb ritme i molt encertada; i un càsting força encertat, amb uns actors -la majoria alemanys d'arrels estrangeres- que fan creïbles els seus personatges, algun dels quals força pintoresc. Hi ha seqüències que atrapen pel que perceps amb els teus ulls -atenció amb la dels vidalets / xupitos- i altres per l'exageració del guió -molt còmica la d'una festa post sopar-. 

Cal destacar la banda sonora, perquè conté una tria musical molt encertada i de qualitat, amb lloc pel rock, el soul, el funk i una mica d'electrònica; vaja, que és d'aquelles que et fan venir ganes de comprar-te el disc. I, sobretot, no us perdeu els títols de crèdit que van al final de la pel·lícula, presentats en format flyer amb tota una exhibició de les possibilitats de l'after effects i altres programes similars.

Per tot plegat, la meva puntuació final és d'un merescut 8. Evidentment, us la recomano, però intenteu començar-la a mirar amb una prudència similar a la meva, ja us anireu enganxant a mesura que passin els minuts. I si abans heu menjat una bona llesca de pa del Turris, molt millor!

Triple proposta televisiva

Avui trec el meu costat de crític televisiu per recomanar-vos tres programes que últimament segueixo bastant. Comencem, per ordre alfabètic:

Assumptes Interns: Nova producció de Barça TV per descobrir-nos aspectes poc coneguts i mediàtics del dia a dia del club, indrets que no havíem vist mai i aspectes que sempre havíem passat per alt. En cada entrega -de 25 minuts de durada- segueixen la jornada laboral de 3 treballadors del Barça i nosaltres ens fem una idea de la seva rutina diària, fonamental -en la justa proporció- pel funcionament d'una institució amb les característiques que té el FCB. Podríem dir que té un estil similar a Porta 104, un altre dels espais més emblemàtics de Barça TV.

Captura de la careta del programa

El programa té una periodicitat quinzenal i s'estrena els dijous a les 23h, però van fent remissions al llarg de la setmana. De moment, n'han passat 2, que han servit per presentar-nos al Txema Corbella -encarregat de material del primer equip de futbol-, un guia del FCB Museu, el responsable del torn de matí de l'OAB, el director tècnic de la secció de patinatge artístic i ballet sobre gel, un cambrer d'un restaurant italià que també forma part de la plantilla rugbi o el Toni Caparrós, que és el fisioterapeuta del primer equip de bàsquet. Si us els perdeu, podeu buscar-los a Youtube o en alguna web blaugrana -com aquesta- que pengi programes de la TV oficial del Barça.

Per fer-ne un tastet, en aquest vídeo teniu un extracte de la primera entrega. I aquí el programa sencer.

-------------------------------------

Informe Robinson: Aquest ja és un programa més conegut, en part per la veterania -tot i que es va estrenar l'octubre de 2007, que duri més d'una temporada ja és una fita en la televisió actual-, en part per la repercussió que han tingut alguns dels reportatges i entrevistes que ha emès.

Aquí està molt seriós, però és un paio obert

Considero que és un producte televisiu interessant pel resultat final que ofereix a l'espectador. No sé com s'ho fa, però Michael Robinson i el seu equip aconsegueixen crear una complicitat molt autèntica amb els protagonistes dels seus treballs que fa que t'endinsis en la seva intimitat i descobreixis un personatge del món de l'esport un pèl diferent al que has vist en el terreny de joc. Prova de la seva qualitat és que va rebre un Ondas el 2009 com a millor programa d'actualitat de la temporada.

Cada final de més hi ha una nova entrega a Canal +, però els no abonats -com un servidor- tenim el recurs de la web per poder gaudir d'una visió més pausada i propera de gent que forma part del món de l'esport. Com a exemple, us puc recomanar els reportatges sobre Joaquín Caparrós, Xavi Hernández & Andrés Iniesta o el de Víctor Valdés, que són els que he vist amb més deteniment.

-------------------------------------

Quèquicom: En darrer lloc, el programa menys mainstream dels 3 d'aquesta entrada. I ho dic, més que res, per la seva temàtica, ja que tracta sobre qüestions de ciència, tècnica i altres disciplines més o menys intel·lectuals, però sempre lligades amb el nostre dia a dia. El millor de tot plegat és que el llenguatge televisiu que utilitza és molt didàctic, entenedor i proper a l'espectador mitjà, a través de vocabulari estàndard -tot i que també recorren al tècnic quan es necessari-, exemples pràctics -com la realitat augmentada- i moltes imatges per fer arribar el missatge i l'explicació de forma clara i precisa. D'aquesta manera, aconsegueixen cridar l'atenció i despertar l'interès del públic, que és interpel·lat freqüentment per part dels presentadors del programa.

El podeu veure els dimecres al vespre al 33, als voltants de les 21:30h, tot i que els dissabtes al migdia el repeteixen. Té una durada d'una mitja hora i gira al voltant d'un tema central, del qual en pot derivar algun de secundari. Pel format, em recorda a espais de temàtica similar que s'han emès a Discovery Channel, per tant, garanteix passar una bona estona.

Per a mi, aquest és un bon exemple del que ha de ser un programa de televisió pública, que educa i a la vegada entreté, sense gaires artificis -només els necessaris- ni pretensions desmesurades. En aquest sentit, és una llàstima que tingui tanta poca promoció i ni s'hagi intentat emetre'l per TV3. Com a contrapartida, a la seva pàgina web estan penjats la majoria de reportatges, ordenats per data i amb un títol bastant descriptiu. Si en veieu algun, segurament acabareu amb aquella genial sensació d'haver aprés coses molt interessants i que, probablement, no us havíeu plantejat mai.

International GT Open + Prova Mini Cooper D Cabrio

Aquest passat dissabte vam repetir visita al International GT Open que se celebra habitualment per aquestes dates al Circuit de Catalunya.

Enguany, el menú de curses consistia en la Mini Challenge, la Supercopa Seat León, l'European F3 Open i l'International GT Open. Tot plegat, amb entrada gratuïta.

Aspecte de la recta principal i els boxes a primeres hores

Vam arribar al Circuit als voltants de les 11. El pàrquing de la tribuna principal estava obert i també era gratis, va ser fàcil trobar un lloc per deixar el cotxe. Vam esperar que acabessin els classificatoris de la Supercopa León i comencessin els de l'F3 per fer una ullada a l'Avinguda dels campions, on hi havia uns quants estands de patrocinadors. D'aquests últims em va sorprendre el so ronc del seu motor [2.0 i 210cv].

Monoplaça de l'F3

La part posterior de la tribuna principal tenia més activitat que l'any passat: Una empresa d'un artefacte de radiocontrol i realitat augmentada, tres o quatre preparadors d'àudio i imatge exterior, Dunlop, un parell de botigues provisionals -els preus no eren gaire cars- i els estands de Mini i Seat, als quals aquest últim afegia un on podies posar-te a prova per comprovar quan trigues a canviar-li la roda a un dels seus cotxes del WTCC, ajudat d'un descargolador mecànic.

Si volies, et podies fotografiar amb una hostessa

Maleter ideal per sortides de cap de setmana

Se li havia de canviar la roda davantera esquerra

Com és habitual, Mini i Seat et donaven l'oportunitat de provar algun dels models exposats. Dissabte em vaig decantar per la marca anglesa -o hauria de dir alemanya?-, que l'any passat ja havia testejat el Leon 1.9 TDI automàtic. Després d'una bona estona fent cua -no per la gent, sí per la lentitud-, ens van fer omplir el típic formulari i vaig quedar-me amb el primer cotxe que tenien disponible, el Mini Cooper D Cabrio.

Motor PSA 1.6 de 112cv

El test es realitza per les rodalies del Circuit i en companyia d'una hostessa de la marca, que en aquesta ocasió no coneixia gaire el vehicle que copilotava. La prova? Al començar em pregunta si he portat mai un BMW i jo li responc si ho diu pel tipus de tracció del Mini. Els primers la tenen al darrere, mentre que els segon són davantera, però la noia no en tenia ni idea.

Open air test drive

Com que no plovia, vam fer la prova descapotats i cal dir que l'estructura protegeix molt bé de les turbulències i la resistència al vent. L'apartat mecànic s'endú la millor nota, amb un motor que empeny amb força des de les primeres revolucions i amb un desenvolupament de marxes que permet allargar-les generosament. Té 6 velocitats, però vaig arribar fins la 4a perquè el cotxe no en demanava més i les carreteres de les rodalies no permeten moltes alegries. La frenada i l'estabilitat també estan ben posades a punt. Aquesta unitat venia amb el sistema Start - Stop, o sigui que el motor s'atura amb el punt mort, i reprèn el funcionament quan trepitges l'embragatge.

Pel que fa a l'interior del vehicle, em va decepcionar força. Per començar, els seients no són gaire còmodes, sobretot per les formes que tenen. La consola central destaca per les floritures i els acabats dels comandaments, però en quant a disposició resulten francament desconcertants i poc útils pel tipus de cotxe que es tracta. Tindria sentit que el compta-revolucions estigues enfront de la teva vista si fos un cotxe de carreres, però no és el cas. Per trobar el velocímetre, has de desviar la mirada al centre de la consola, on te'l trobes en una gran esfera que també inclou el display de l'equip d'àudio.

Us urbà, disposició de competició

Els pedals i el volant són molt correctes, tant per recorregut com per tacte. Falla molt el comandament dels intermitents, gens precís i poc intuïtiu. Però la pitjor nota se l'endú el canvi de velocitats, amb un pom gens ergonòmic i un recorregut poc guiat, sembla que a les mà tinguis un desembossador!

Resumint, un cotxe amb un motor fantàstic, ben acabat per la vista, però una mica tortuós fins que no t'hi acabes acostumant. Nota final, un 7.

Al acabar la prova del Mini, vam continuar una estona més a l'Avinguda dels campions, on em vaig trobar amb una ex-companya de la uni, vam veure una exhibició de col·locació de vinils decoratius al morro d'un Mini i de la qual vam marxar obsequiats amb un Red Bull, un bolígraf Galp i un clauer d'una moto Peugeot.


Era gairebé la 1 del migdia, finalitzaven els entrenaments dels Super GT i a continuació començava la 1a cursa de la Mini Challenge, al millor de 9 voltes i a un màxim de 25 minuts. La vam veure des de la zona de l'estadi, que té una de les millors vistes del Circuit i amb l'atractiu de contemplar el pas dels cotxes per la xicana instal·lada per la F1 i de 4 revolts més.

Dos Ferrari F430 del Super GT

Pas per la xicana

La cursa va ser molt entretinguda i força igualada. Particularment, prefereixo el format de poques voltes, i més si els cotxes són iguals en quant a especificacions. Els de la Mini Challenge són la versió John Cooper Works de 211cv i van farcits de detalls de competició.

Un cop finalitzada la 1a tanda, vam marxar cap a la tribuna principal amb la intenció de veure la sortida de la Supercopa León, però de camí, una parella ens va abordar i ens va regalar 2 passis de pàdoc -el preu de venda era de 10€- perquè ells ja marxaven. Doncs au, cap a darrere dels boxes. Vam tenir l'oportunitat de pujar al balcó que hi ha a sobre dels tallers i des d'allà contemplar la sortida llançada dels León.

Passi de pàdoc

Ready, steady, go!

Transcorreguda la 1a volta, vam baixar a visitar el pàdoc. Molts camions, hospitalitys, cotxes reposant i poca cosa més. Vam provar una beguda -Alcohol Killer- que deia ser capaç d'eliminar la ressaca i les restes d'alcohol, però el que és segur és que no tenia gust a res; vam veure molta roda gastada, algun cotxe, algun motor i poca cosa més. En definitiva, no val la pena pagar 10€ pel que t'ofereixen, sort que ens els vam estalviar.

Pàdoc des del balcó de boxes

Slicks de Super GT

Bon combo

A les 14:30h vam marxar del Circuit, que ja ens esperaven a taula. Com a comiat, el pàrking ens tenia reservada una sorpresa molt agradable.

Ferrari 308 GTB (1975 - 1988)

Motor V8 de 255cv

Si l'any que ve es presenta una oportunitat com la de dissabte, segurament hi tornaré. És una opció molt atractiva per passar un bon matí de dissabte.

Capritx pastorenc

Ahir vam tastar per primer cop el Capritx de iogurt de xocolata i taronja, una nova referència de la marca El pastoret de la Segarra. 

Com veieu a les fotografies (de catàleg i pròpia), a la part superior hi ha una capa de xocolata negra líquida, al mig hi ha iogurt grec i a sota melmelada de taronja. Amb la primera cullerada pots provar el cacau aïllat, que està bastant bo. Després ja està barrejat amb el iogurt i finalment arribes a la taronja per acabar combinant els tres components. 

A mi em va agradar molt i us el recomano. L'únic aspecte negatiu és l'envàs, massa quadrat com per poder escurar tots els seus racons amb facilitat. Fins i tot trobo que és un pèl massa alt.

Si us ve de gust tastar-ne'n més, aquí teniu les diferents modalitats que podreu trobar al mercat. També he provat el de mango i fruites del bosc, que està bo, però el que protagonitza aquest blog m'agrada més.