Turris' bread & Soul Kitchen

No és cap secret que el pa del forn Turris està considerat com el millor de Barcelona, però potser molts de vosaltres ho desconeixíeu. D'aquí que en faci una breu valoració.



Ahir en van comprar a casa, en concret el "Pa Turris", que es caracteritza per una barreja de farines i per un llarg repòs de la massa, engendrada amb la massa mare (no em pregunteu de què va, però deu ser molt important).



Com es pot apreciar, és d'un tamany considerable (aquest diria que pesa 1kg) i crida l'atenció per les generoses crostes, que estan molt torrades i conviden a clavar unes bones queixalades. Si ho feu, se us quedarà a la boca un gust de pa molt intens, diria que amb tocs d'ametlla i fins i tot xocolata, però gens de sensació de pa socarrimat. Segurament, us quedaran restes entre les dents, així que tingueu a prop un got d'aigua per pair-ho millor. La molla és molt voluminosa, però igualment bona i fàcil de digerir. Amanit amb un bon raig d'oli d'oliva i pa amb tomàquet -opcional-, el plaer assoleix cotes molt agradables.

Triar aquest pa de pagès és encertar-la, perquè es conserva en bon estat durant uns quants dies, per no dir tota la setmana. Tot i així, si és massa quantitat, us recomano que compreu el pa de 4 punxes, ideal per sucar en un bon ou ferrat gràcies a les 4 puntes que té la barra. De totes formes, si feu una ullada a la seva pàgina web, podreu veure que hi ha molta varietat per tastar -a mi me'n falten moltes- i segur que totes estan igual de bones.

Aquest preludi panarra va ser útil per fer front a la segona entrega culinària de la nit: Soul Kitchen.


Pel·lícula alemanya sobre la que no tenia gaires expectatives. Sabia que era una comèdia que girava entorn al món de la cuina i que el seu director era una mica independent i d'aquests que agrada als crítics "cool", factors que normalment em fan tirar enrera, però menys mal que no ho vaig fer.

Argumentalment, el film no té gaire història. Bàsicament explica l'aventura d'un cuiner de restaurant industrial -menú d'amanides bàsiques, fregits, salses de pot i postres enllaunats- a qui l'abandona la parella -marxa a treballar a Xangai- i es retroba amb el seu germà -surt de la presó-. Hi ha una sèrie d'embolics més o menys simpàtics i graciosos, i els fets transcorren amb cert aire de faula, per tant, t'ho passes bé.

El protagonista, una mica espantat
El suc de la pel·lícula rau en ser un divertimento cinematogràfic en tota regla, amb una realització visual frenètica, poderosa, atrevida i molt estimulant; una posada en escena atractiva -sobretot per l'escenografia, desenfadada, juvenil i amb Hamburg com a escenari-; una banda sonora amb ritme i molt encertada; i un càsting força encertat, amb uns actors -la majoria alemanys d'arrels estrangeres- que fan creïbles els seus personatges, algun dels quals força pintoresc. Hi ha seqüències que atrapen pel que perceps amb els teus ulls -atenció amb la dels vidalets / xupitos- i altres per l'exageració del guió -molt còmica la d'una festa post sopar-. 


Cal destacar la banda sonora, perquè conté una tria musical molt encertada i de qualitat, amb lloc pel rock, el soul, el funk i una mica d'electrònica; vaja, que és d'aquelles que et fan venir ganes de comprar-te el disc. I, sobretot, no us perdeu els títols de crèdit que van al final de la pel·lícula, presentats en format flyer amb tota una exhibició de les possibilitats de l'after effects i altres programes similars.

Per tot plegat, la meva puntuació final és d'un merescut 8. Evidentment, us la recomano, però intenteu començar-la a mirar amb una prudència similar a la meva, ja us anireu enganxant a mesura que passin els minuts. I si abans heu menjat una bona llesca de pa del Turris, molt millor!

Triple proposta televisiva

Avui trec el meu costat de crític televisiu per recomanar-vos tres programes que últimament segueixo bastant. Comencem, per ordre alfabètic:

Assumptes Interns: Nova producció de Barça TV per descobrir-nos aspectes poc coneguts i mediàtics del dia a dia del club, indrets que no havíem vist mai i aspectes que sempre havíem passat per alt. En cada entrega -de 25 minuts de durada- segueixen la jornada laboral de 3 treballadors del Barça i nosaltres ens fem una idea de la seva rutina diària, fonamental -en la justa proporció- pel funcionament d'una institució amb les característiques que té el FCB. Podríem dir que té un estil similar a Porta 104, un altre dels espais més emblemàtics de Barça TV.


Captura de la careta del programa

El programa té una periodicitat quinzenal i s'estrena els dijous a les 23h, però van fent remissions al llarg de la setmana. De moment, n'han passat 2, que han servit per presentar-nos al Txema Corbella -encarregat de material del primer equip de futbol-, un guia del FCB Museu, el responsable del torn de matí de l'OAB, el director tècnic de la secció de patinatge artístic i ballet sobre gel, un cambrer d'un restaurant italià que també forma part de la plantilla rugbi o el Toni Caparrós, que és el fisioterapeuta del primer equip de bàsquet. Si us els perdeu, podeu buscar-los a Youtube o en alguna web blaugrana -com aquesta- que pengi programes de la TV oficial del Barça.

Per fer-ne un tastet, en aquest vídeo teniu un extracte de la primera entrega. I aquí el programa sencer.

-------------------------------------

Informe Robinson: Aquest ja és un programa més conegut, en part per la veterania -tot i que es va estrenar l'octubre de 2007, que duri més d'una temporada ja és una fita en la televisió actual-, en part per la repercussió que han tingut alguns dels reportatges i entrevistes que ha emès.

Aquí està molt seriós, però és un paio obert

Considero que és un producte televisiu interessant pel resultat final que ofereix a l'espectador. No sé com s'ho fa, però Michael Robinson i el seu equip aconsegueixen crear una complicitat molt autèntica amb els protagonistes dels seus treballs que fa que t'endinsis en la seva intimitat i descobreixis un personatge del món de l'esport un pèl diferent al que has vist en el terreny de joc. Prova de la seva qualitat és que va rebre un Ondas el 2009 com a millor programa d'actualitat de la temporada.

Cada final de més hi ha una nova entrega a Canal +, però els no abonats -com un servidor- tenim el recurs de la web per poder gaudir d'una visió més pausada i propera de gent que forma part del món de l'esport. Com a exemple, us puc recomanar els reportatges sobre Joaquín Caparrós, Xavi Hernández & Andrés Iniesta o el de Víctor Valdés, que són els que he vist amb més deteniment.

-------------------------------------

Quèquicom: En darrer lloc, el programa menys mainstream dels 3 d'aquesta entrada. I ho dic, més que res, per la seva temàtica, ja que tracta sobre qüestions de ciència, tècnica i altres disciplines més o menys intel·lectuals, però sempre lligades amb el nostre dia a dia. El millor de tot plegat és que el llenguatge televisiu que utilitza és molt didàctic, entenedor i proper a l'espectador mitjà, a través de vocabulari estàndard -tot i que també recorren al tècnic quan es necessari-, exemples pràctics -com la realitat augmentada- i moltes imatges per fer arribar el missatge i l'explicació de forma clara i precisa. D'aquesta manera, aconsegueixen cridar l'atenció i despertar l'interès del públic, que és interpel·lat freqüentment per part dels presentadors del programa.


El podeu veure els dimecres al vespre al 33, als voltants de les 21:30h, tot i que els dissabtes al migdia el repeteixen. Té una durada d'una mitja hora i gira al voltant d'un tema central, del qual en pot derivar algun de secundari. Pel format, em recorda a espais de temàtica similar que s'han emès a Discovery Channel, per tant, garanteix passar una bona estona.

Per a mi, aquest és un bon exemple del que ha de ser un programa de televisió pública, que educa i a la vegada entreté, sense gaires artificis -només els necessaris- ni pretensions desmesurades. En aquest sentit, és una llàstima que tingui tanta poca promoció i ni s'hagi intentat emetre'l per TV3. Com a contrapartida, a la seva pàgina web estan penjats la majoria de reportatges, ordenats per data i amb un títol bastant descriptiu. Si en veieu algun, segurament acabareu amb aquella genial sensació d'haver aprés coses molt interessants i que, probablement, no us havíeu plantejat mai.

International GT Open + Prova Mini Cooper D Cabrio

Aquest passat dissabte vam repetir visita al International GT Open que se celebra habitualment per aquestes dates al Circuit de Catalunya.

Enguany, el menú de curses consistia en la Mini Challenge, la Supercopa Seat León, l'European F3 Open i l'International GT Open. Tot plegat, amb entrada gratuïta.

Aspecte de la recta principal i els boxes a primeres hores
Vam arribar al Circuit als voltants de les 11. El pàrquing de la tribuna principal estava obert i també era gratis, va ser fàcil trobar un lloc per deixar el cotxe. Vam esperar que acabessin els classificatoris de la Supercopa León i comencessin els de l'F3 per fer una ullada a l'Avinguda dels campions, on hi havia uns quants estands de patrocinadors. D'aquests últims em va sorprendre el so ronc del seu motor [2.0 i 210cv].

Monoplaça de l'F3
La part posterior de la tribuna principal tenia més activitat que l'any passat: Una empresa d'un artefacte de radiocontrol i realitat augmentada, tres o quatre preparadors d'àudio i imatge exterior, Dunlop, un parell de botigues provisionals -els preus no eren gaire cars- i els estands de Mini i Seat, als quals aquest últim afegia un on podies posar-te a prova per comprovar quan trigues a canviar-li la roda a un dels seus cotxes del WTCC, ajudat d'un descargolador mecànic.


Si volies, et podies fotografiar amb una hostessa

Maleter ideal per sortides de cap de setmana
Se li havia de canviar la roda davantera esquerra
Com és habitual, Mini i Seat et donaven l'oportunitat de provar algun dels models exposats. Dissabte em vaig decantar per la marca anglesa -o hauria de dir alemanya?-, que l'any passat ja havia testejat el Leon 1.9 TDI automàtic. Després d'una bona estona fent cua -no per la gent, sí per la lentitud-, ens van fer omplir el típic formulari i vaig quedar-me amb el primer cotxe que tenien disponible, el Mini Cooper D Cabrio.


Motor PSA 1.6 de 112cv
El test es realitza per les rodalies del Circuit i en companyia d'una hostessa de la marca, que en aquesta ocasió no coneixia gaire el vehicle que copilotava. La prova? Al començar em pregunta si he portat mai un BMW i jo li responc si ho diu pel tipus de tracció del Mini. Els primers la tenen al darrere, mentre que els segon són davantera, però la noia no en tenia ni idea.

Open air test drive
Com que no plovia, vam fer la prova descapotats i cal dir que l'estructura protegeix molt bé de les turbulències i la resistència al vent. L'apartat mecànic s'endú la millor nota, amb un motor que empeny amb força des de les primeres revolucions i amb un desenvolupament de marxes que permet allargar-les generosament. Té 6 velocitats, però vaig arribar fins la 4a perquè el cotxe no en demanava més i les carreteres de les rodalies no permeten moltes alegries. La frenada i l'estabilitat també estan ben posades a punt. Aquesta unitat venia amb el sistema Start - Stop, o sigui que el motor s'atura amb el punt mort, i reprèn el funcionament quan trepitges l'embragatge.

Pel que fa a l'interior del vehicle, em va decepcionar força. Per començar, els seients no són gaire còmodes, sobretot per les formes que tenen. La consola central destaca per les floritures i els acabats dels comandaments, però en quant a disposició resulten francament desconcertants i poc útils pel tipus de cotxe que es tracta. Tindria sentit que el compta-revolucions estigues enfront de la teva vista si fos un cotxe de carreres, però no és el cas. Per trobar el velocímetre, has de desviar la mirada al centre de la consola, on te'l trobes en una gran esfera que també inclou el display de l'equip d'àudio.


Us urbà, disposició de competició
Els pedals i el volant són molt correctes, tant per recorregut com per tacte. Falla molt el comandament dels intermitents, gens precís i poc intuïtiu. Però la pitjor nota se l'endú el canvi de velocitats, amb un pom gens ergonòmic i un recorregut poc guiat, sembla que a les mà tinguis un desembossador!

Resumint, un cotxe amb un motor fantàstic, ben acabat per la vista, però una mica tortuós fins que no t'hi acabes acostumant. Nota final, un 7.

Al acabar la prova del Mini, vam continuar una estona més a l'Avinguda dels campions, on em vaig trobar amb una ex-companya de la uni, vam veure una exhibició de col·locació de vinils decoratius al morro d'un Mini i de la qual vam marxar obsequiats amb un Red Bull, un bolígraf Galp i un clauer d'una moto Peugeot.


Era gairebé la 1 del migdia, finalitzaven els entrenaments dels Super GT i a continuació començava la 1a cursa de la Mini Challenge, al millor de 9 voltes i a un màxim de 25 minuts. La vam veure des de la zona de l'estadi, que té una de les millors vistes del Circuit i amb l'atractiu de contemplar el pas dels cotxes per la xicana instal·lada per la F1 i de 4 revolts més.


Dos Ferrari F430 del Super GT
Pas per la xicana
La cursa va ser molt entretinguda i força igualada. Particularment, prefereixo el format de poques voltes, i més si els cotxes són iguals en quant a especificacions. Els de la Mini Challenge són la versió John Cooper Works de 211cv i van farcits de detalls de competició.

Un cop finalitzada la 1a tanda, vam marxar cap a la tribuna principal amb la intenció de veure la sortida de la Supercopa León, però de camí, una parella ens va abordar i ens va regalar 2 passis de pàdoc -el preu de venda era de 10€- perquè ells ja marxaven. Doncs au, cap a darrere dels boxes. Vam tenir l'oportunitat de pujar al balcó que hi ha a sobre dels tallers i des d'allà contemplar la sortida llançada dels León.


Passi de pàdoc
Ready, steady, go!
Transcorreguda la 1a volta, vam baixar a visitar el pàdoc. Molts camions, hospitalitys, cotxes reposant i poca cosa més. Vam provar una beguda -Alcohol Killer- que deia ser capaç d'eliminar la ressaca i les restes d'alcohol, però el que és segur és que no tenia gust a res; vam veure molta roda gastada, algun cotxe, algun motor i poca cosa més. En definitiva, no val la pena pagar 10€ pel que t'ofereixen, sort que ens els vam estalviar.


Pàdoc des del balcó de boxes
Slicks de Super GT
Bon combo
A les 14:30h vam marxar del Circuit, que ja ens esperaven a taula. Com a comiat, el pàrking ens tenia reservada una sorpresa molt agradable.


Ferrari 308 GTB (1975 - 1988)

Motor V8 de 255cv
Si l'any que ve es presenta una oportunitat com la de dissabte, segurament hi tornaré. És una opció molt atractiva per passar un bon matí de dissabte.